Tal dia com avui de l’any 1699, fa 325 anys, a Oliva (País Valencià), naixia Gregori Mayans i Siscar, que en el decurs de la seva vida seria un reconegut erudit, principalment en l’estudi i el coneixement de les ciències jurídiques, de la història, de la lingüística (de les diverses llengües peninsulars) i de la poligrafia. Juntament amb el gallec Benito Feijoo, se’l considera el representant més destacat del moviment filosòfic i polític de la primera Il·lustració hispànica, que va sorgir a finals del segle XVII (durant el regnat del darrer Habsburg) i es va projectar cap a la primera meitat del segle XVIII (durant el regnat del primer Borbó).

Mayans havia nascut en una família de llengua i cultura valenciana, de professió liberal i d’ideologia foralista, compromesa amb el partit austriacista durant la guerra de Successió hispànica (1701-1715). El seu pare, Pasqual Mayans, havia acompanyat Carles d’Habsburg des del desembarcament de Dènia fins a la seva proclamació a Barcelona (1705). A causa d’això, Gregori seria objecte de la repressió del règim borbònic, que no li impediria formar-se i esdevenir una figura cabdal de la intel·lectualitat de l’època. En aquest procés formatiu hi van tenir molta importància els professors valencians Josep Borrull i Manuel Martí, de la Universitat de Salamanca.

Gregori Mayans era un producte acadèmic d’aquella primera Espanya borbònica de fàbrica castellana. Però en la correspondència que va mantenir amb un altre valencià de gran talla intel·lectual, Joseph Climent i Avinent, catedràtic de la Universitat de València (1731-1766), bisbe de Barcelona (1766-1775), i defensor de l’ensenyament en català, es posa de manifest la seva voluntat conjunta de retornar la llengua catalana a la vida pública i al món acadèmic. En aquesta defensa de la normalització del català, el ministre d’Hisenda de Carles III, Rodríguez de Campomanes, assenyalaria Climent i Mayans com a “separatistas” (enemics del règim).

En una d’aquestes cartes, Mayans li deia al bisbe Climent “Celebro molt que V.S. Il·lustríssima introdueixi la llengua castellana perquè els catalans s’aficionin als bons llibres que s’han escrit en aquesta llengua. Però sempre és necessària la conservació de la llengua catalana, per a la intel·ligència de les lleis, per al coneixement de la història i per a la millor comprensió de la doctrina cristiana. En el nostre regne (l’Espanya borbònica del segle XVIII), hi ha molts catalans que tot això i altres coneixements els adquireixen en castellà, però no ho entenen bé del tot, perquè per als catalans, el castellà és una llengua estranya, i no la saben com saben la seva”.