Tal dia com avui de l’any 1699, fa 324 anys, a Viena (arxiducat independent d’Àustria), naixia Maria Josepa d’Habsburg i de Brunsvic; filla primogènita de l’arxiduc Josep I d’Àustria i de Guillermina Amàlia de Brunsvic. Josep I era el germà gran de Carles d’Habsburg, que en el conflicte successori hispànic que esclataria, tan sols, un any i escaig més tard (1701), seria el candidat dels països de l’aliança internacional austriacista (regnes d’Anglaterra, Països Baixos i Portugal; ducat independent de Savoia; i països de la Corona catalanoaragonesa) al tron de Madrid.

No obstant això, Josepa, inicialment, va jugar un paper secundari en el tauler polític de Viena. La Llei Sàlica austríaca, de tradició medieval i que impedia que una dona —per la seva condició de gènere— ocupés el tron com a arxiduquessa titular, havia limitat el seu paper a la d’una simple peça del tauler polític destinada a un matrimoni estratègic. Però la prematura i sobtada mort del seu pare (1710), sense haver engendrat descendència masculina, la va situar, momentàniament, en una posició protagonista amb possibilitats d’ocupar el tron de Viena.

Tanmateix, la cort de Viena, temia la influència que podia guanyar Guillermina-Amàlia, l’arxiduquessa vídua, que es convertiria en regent fins a la majoria d’edat de Maria Josepa. I, sobretot, la influència que podia guanyar la casa matriu de l’arxiduquessa, que governaven l’estat independent de Hannover-Brunsvic, que tenien interessos polítics i econòmics comuns amb les cases reials dels Països Baixos i d’Anglaterra, i que eren de confessió luterana. Per tots aquests motius, les oligarquies cortesanes austríaques, es van negar a valorar la possibilitat de coronar Josepa.

La inesperada mort de Josep I i la no successió de la seva primogènita, va tenir unes conseqüències directes en la guerra de Successió hispànica. La cort de Viena va proclamar Carles d’Habsburg nou arxiduc d’Àustria (1711). I a partir d’aquell moment, l’aliança internacional (excepte Catalunya i Mallorca, els únics territoris de la Corona catalanoaragonesa que no havien estat ocupats pels borbònics) va començar a retirar el suport a la seva candidatura. Passats dos anys, tots els aliats, excepte Catalunya i Mallorca, es retirarien del conflicte (Tractat d’Utrecht, 1713).

Tot seguit, Felip V —el primer Borbó hispànic— promulgaria el Reglamento de Sucesión (1713), una mena de Llei Sàlica creada a propòsit per impedir que els catalans i els mallorquins proclamessin Maria Josepa com a reina de la monarquia hispànica i aconseguissin reactivar un conflicte que, després d’Utrecht, tenia el destí decidit. Maria Josepa hauria estat una candidata idònia, perquè no ostentava cap corona, i per tant ni podia concentrar dominis —com sí que hauria fet el seu oncle després de ser proclamat a Viena—; ni, en conseqüència, hauria posat en risc l’equilibri europeu.