Tal dia com avui de l’any 1524, fa 499 anys, a Barcelona, moria Violant de Montcada i de Vilaragut, abadessa del monestir de Pedralbes per elecció canònica (de les religioses de la comunitat monàstica), que, durant el seu govern, havia patit l'hostilitat i la persecució dels reis Joan II i Ferran II —de la nissaga Trastàmara—. Els reis l’acusaven de tolerar la relaxació de la comunitat i l’abandonament del vot de clausura de la regla de Santa Clara. Però el cert era que, ja amb anterioritat, les monges de Pedralbes havien estat obligades a trencar aquell vot pel mateix Joan II quan, durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), havia convertit el monestir en un quarter militar.

Així doncs, aquell conflicte venia per la composició sociològica i ideològica de la comunitat monàstica. Pedralbes era, des de la seva fundació (1327), una comunitat de clarisses formada per filles de l’alta noblesa. Des de la mort de Martí I, el darrer Bel·lònida al tron de Barcelona (1410), l’aristocràcia catalanoaragonesa s’havia oposat als Trastàmara, els preferits de les classes mercantils per a convertir-se en els nous estadants del Palau Reial. L’elecció de Ferran de Trastàmara, que regnaria com a Ferran I (Casp, 1412), intensificaria aquella tensió fins a esdevenir un enfrontament obert que és present a tots els conflictes de la Catalunya del segle XV.

L'hostilitat de Joan II i del seu fill i successor, Ferran, contra l’abadessa Violant s’emmarca en el context repressiu contra els “urgellistes”, que va presidir la vida política catalana del segle XV. Violant era de la nissaga aristocràtica catalana dels Montcada, que s’havia oposat repetidament als Trastàmara, i de la nissaga valenciana dels Vilaragut, amb un passat urgellista. Quan va morir la predecessora de Violant, Joan II, coneixedor de les possibilitats de la Montcada, va maniobrar davant el pontificat per a impedir-ne l'elecció. I més tard, Ferran va fer el mateix per a provocar-ne el cessament i substitució per la cosina del monarca, Teresa Enríquez (1506).

No obstant això, Violant no es va plegar a les maniobres de Ferran i va anar a Roma a defensar la legitimitat del seu càrrec. Malgrat el poder i la influència de la monarquia hispànica sobre el pontificat, el papa Juli II (el mecenes del pintor Miquel Àngel) li va donar la raó i va recuperar el càrrec. Fins que el 1510, el rei Ferran, novament, va ordenar-ne la destitució i substitució per Maria d’Aragó, filla il·legítima del monarca. Novament, Violant va fer cap a Roma i va reclamar els seus drets. Passats quatre anys (1514), el nou pontífex Lleó X li va donar la raó i va retornar a Barcelona per a exercir el seu càrrec fins a la seva mort (1524).