Tal dia com avui de l'any 1956, fa 70 anys, a l'exili de París, moria Juan Negrín López, que havia estat dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el darrer president del govern de la Segona República (17 de maig del 1937 - 5 de març del 1939). Tres setmanes abans de la caiguda de València, Alacant, Cartagena i Madrid (les darreres grans places republicanes), Negrín va abandonar la presidència del govern —sense nomenar-ne un relleu— i va fugir a l'exili.
Anteriorment, havia tingut una actuació molt polèmica com a ministre d'Hisenda del govern de la República (4 de setembre del 1936 - 5 d'abril del 1938). Negrín havia autoritzat la sortida d'una part molt important del Tresor de la República cap a la Unió Soviètica —la controvertida qüestió de l'or de Moscou—, pretesament perquè no caigués en mans dels colpistes de Franco, que havien envoltat Madrid i amenaçaven la capital espanyola.
Però l'actuació més controvertida del seu mandat seria quan, en plena Guerra Civil (12 d'abril del 1938), va decretar la mobilització i l'enviament al front de tots els nois de la zona republicana (principalment de Catalunya i del País Valencià) nascuts el 1920. La mobilització d'aquells nois, que tenien 17 i 18 anys, va representar un escàndol a la societat de l'època. La líder anarquista i exministra Frederica Montseny va proclamar: "Disset anys?... Però si encara prenen el biberó!!!".
La Lleva del Biberó, com seria anomenada aquella mobilització, quedaria com una funesta ombra de dubte que planaria per sempre sobre la figura de Negrín. Anteriorment, s'havia declarat profundament anticatalà i anticatalanista i havia proclamat la seva particular idea d'una Espanya republicana i socialista, però castellana i unitària. Alguns historiadors han vist en la Lleva del Biberó la voluntat de provocar l'extermini físic d'una generació de catalans i de valencians.