Tal dia com avui de l’any 636, fa 1.388 anys, a Toledo (capital de la monarquia visigòtica hispànica), moria el rei Sisenand, que havia regnat durant cinc anys (des del 26 de març del 631) i que havia assolit el tron després d’una guerra que va enfrontar els seus partidaris (la noblesa de les províncies Narbonense i Tarraconense, és a dir, els territoris de les actuals Llenguadoc, Catalunya, Aragó i País Valencià), contra els del rei Suintila (la noblesa de les províncies Lusitania i Bética, és a dir, els territoris de la meitat sud dels actuals Portugal i Andalusia occidental). Aquell conflicte tindria certa dimensió internacional amb la participació del regne franc de Nèustria (el territori de la meitat nord de l’actual França) que donaven suport a Sisenand.

Aquella guerra va ser el primer testimoni de les fortes tensions territorials que sacsejarien la monarquia visigòtica hispànica i que acabaria provocant la seva desaparició (711). Aquella guerra es va resoldre a favor de Sisenand, però no va tancar el conflicte de forma definitiva. Durant les dècades següents, es van succeir —de forma pràcticament alterna— els reis que representaven les dues faccions que rivalitzaven pel poder. L’any 673 es reproduiria el conflicte bèl·lic amb la rebel·lió de Flavius Paulus i la noblesa de la Tarraconense i la Narbonense, contra el rei Wamba. Flavius Paulus, va independitzar aquestes dues províncies i va crear el regne dels visigots de Septentrió, d’efímera existència (673).

Aquestes tensions territorials es manifestarien constantment fins a les darreres raneres de la monarquia visigòtica hispànica. La presència àrab a la península Ibèrica (711), que desembocaria en la desaparició del regne visigòtic, s’explica per aquell context de tensions territorials. Els àrabs havien travessat l’estret de Gibraltar per a donar suport a la noblesa de la Tarraconense i de la Narbonense, però la desfeta visigòtica a Guadalete (711) precipitaria una inesperada empresa conqueridora àrab. No obstant això, la noblesa del quadrant nord-oriental (Tarraconense i Narbonense), va resistir en el seu territori l’empenta dels seus antics aliats àrabs fins al 721 i, encara, va tenir temps de coronar els dos darrers reis visigots: Àkhila (711-713) i Ardó (713-721).