Tal dia com avui de l’any 2013, fa 10 anys, a Vilafranca del Penedès, moria Antoni Ramallets i Simón, que havia estat porter del F.C. Barcelona des de 1948 fins a 1961. Durant aquesta etapa, el club blaugrana va consolidar la seva supremacia a nivell estatal, guanyant divuit títols.  Va guanyar sis Lligues estatals, cinc Copes estatals, dues Copes de les Ciutats en Fires, dues Copes Llatines i tres Copes Eva Duarte. Per aquest motiu va ser anomenat el “Barça de les Cinc Copes”. Ramallets va ser, també, el porter de l’equip blaugrana que va disputar, per primer cop, una final de la Copa d’Europa (l’equivalent a l’actual “Champions”). Va ser a Berna, el 1961, que el F.C. Barcelona va perdre per 3 a 2 contra el Benfica de Lisboa.

Ramallets havia nascut a Barcelona (a l’antiga vila de Gràcia) l’1 de juliol de 1924. Amb tan sols disset anys (1941) va debutar com a professional, defensant la porteria del C.E. Europa, que en aquell moment jugava a la “Primera A”, un equivalent a una quarta divisió estatal. Poc després, va ser reclutat per fer el servei militar i va jugar amb el club d’aquella destinació, el C.D. San Fernando, que llavors disputava la Tercera Divisió estatal. Les seves actuacions no van passar desapercebudes; i el 1944, amb vint anys passava a defensar la porteria del C.E. Mallorca, que disputava la Segona Divisió del futbol estatal. Després de dues temporades a Palma, amb vint-i-dos anys (1946) arribava a la disciplina del F.C. Barcelona.

Amb el club blaugrana va jugar quinze temporades, les tres primeres com a suplent del porter Velasco i les dotze següents com a titular indiscutible. Hi va disputar un total de 538 partits oficials amb la samarreta blaugrana, set amb la selecció de Catalunya i trenta-cinc amb la selecció estatal. Va ser un dels jugadors més destacats de la Copa Mundial de Futbol de 1950, celebrada a Brasil. En aquest “mundial” va ser anomenat “el gat de Maracaná” per les seves extraordinàries intervencions en aquell estadi de Rio de Janeiro. Va abandonar el club blaugrana després de la crisi desfermada per la derrota de la final de Berna (1961), i va entrenar diversos equips espanyols (Valladolid, Saragossa, Múrcia, Logroñés, Hèrcules) fins al final de la seva carrera futbolística (1969).