Tal dia com avui de l’any 1961, fa 61 anys, a l’exili de Ciutat de Mèxic; moria Lluís Nicolau d’Olwer, que en el decurs de la seva vida havia estat una de les figures polítiques i intel·lectuals més destacades del primer terç del segle XX català. Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888) va estudiar Filosofia i Lletres entre 1904 i 1909; i l’any 1917 va publicar Literatura Catalana. Perspectiva General, la primera història de la nostra literatura escrita íntegrament en català, que l’impulsaria a la categoria de membre de l’Institut d’Estudis Catalans; i posteriorment, l’any 1933, s’incorporaria a la Universitat de Barcelona, on impartiria classes de llengua i literatura llatina medieval.

Però allà on va assolir un gran relleu social seria en la seva faceta de polític. El mateix any que ingressava a l’IEC (1918), guanyava l’acta de regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Nicolau d’Olwer formaria part de la nova fornada de polítics de la Lliga Regionalista que acabarien abandonant el partit, decebuts per la deriva conformista dels seus líders, especialment de Cambó, que no generaven cap rèdit per a Catalunya. El 1922 va fundar Acció Catalana, format per elements escindits de les joventuts de la Lliga; que es definia com un partit catalanista, no independentista, defensor de la cohesió social nacional catalana a través de l’acció cultural i social.

Amb la proclamació de la II República (1931); la seva figura política es va dimensionar extraordinàriament. Va ser nomenat ministre d’Economia del primer govern provisional de la República, i va formar part de la terna de dirigents del govern central que van negociar amb el president Macià la retirada de la proclama de l’Estat Català a canvi de la restauració de la Generalitat. Després de les eleccions generals de febrer de 1936, va ser nomenat governador del Banc d’Espanya. En el desenvolupament d’aquesta responsabilitat, va haver d’avalar (segons alguns investigadors, contra la seva voluntat) la sortida de l’or del Banc d’Espanya en direcció a Rússia.