Tal dia com avui de l’any 1441, fa 583 anys, a Segòvia (Corona castellanolleonesa), moria la reina Blanca I de Navarra, que havia estat la segona esposa de Martí el Jove (1402-1409), únic fill del rei Martí I i hereu al tron de Barcelona. Martí el Jove (1376-1409) havia mort prematurament durant la campanya de conquesta i pacificació de Sardenya, i la nissaga Bel·lònida —que havia governat ininterrompudament Catalunya des del comte carolingi Guifré el Pilós (878)— s’extingiria amb la mort de Martí I. El seu successor, per falta de fills i de nets legítims de Martí I, seria Ferran de Trastàmara, nebot matern del difunt rei i el candidat preferit de les classes mercantils de Barcelona i València, que assoliria el tron després del Compromís de Casp (1412).

Blanca de Navarra va tenir un fill amb Martí el Jove (1403), que va ser anomenat com el pare i com l’avi. El petit Martí va morir prematurament, a tan sols sis anys (1409), però si hagués assolit l’edat adulta, hauria esdevingut rei de les corones catalanoaragonesa i navarresa, amb un domini que hauria abastat des del Cantàbric fins a Sicília, i la unió dinàstica de les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa (que es comença a forjar amb l’entronització dels Trastàmara a Barcelona) no s’hauria produït mai. Després de la mort, gairebé consecutiva, de Martí el Jove i del petit Martí, Blanca —que havia viscut a Sicília com a lloctinent del seu espòs— es va retirar a Navarra i es va dedicar a la governació del seu regne.

Pocs anys després, pressionada per la difícil situació de Navarra, encaixada entre tres gegants que la volien fagocitar —les corones catalanoaragonesa, castellanolleonesa i francesa—, va acceptar casar-se amb Joan de Trastàmara, fill segon de Ferran I (el primer Trastàmara al tron de Barcelona). Aquella unió matrimonial no tenia el mateix calat que la que havia celebrat amb Martí el Jove, perquè Joan no estava cridat a heretar el tron del seu pare. Però sí que revelava que Navarra havia caigut, definitivament, cap al costat catalanoaragonès. No obstant això, Navarra conservava la seva independència, i els poders navarresos maniobraven constantment per a mantenir-se en una situació de difícil equilibri.

Blanca va morir el 1441 i Joan va maniobrar per tal que les corts navarreses l’elevessin de la categoria de rei-consort a la de rei-titular, passant per davant del fill que havien tingut en comú, Carles de Viana, i en aquell moment va esclatar la guerra civil navarresa (entre agramontesos —partidaris de Joan— i beaumontesos —partidaris dels fills de Joan i de Blanca—). Joan esdevindria inesperadament rei de la Corona catalanoaragonesa després de la mort sense descendència del seu germà gran Alfons (1458), però no aconseguiria incorporar Navarra a l’edifici polític catalanoaragonès. Les corts navarreses van coronar Elionor (1479) —neta de Joan i Blanca— i Navarra conservaria la seva independència fins a la invasió castellanolleonesa del 1512.