Tal dia com avui de l’any 1967, a Madrid, moria el periodista i novel·lista José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, conegut també amb el pseudònim Azorín, i que havia estat un dels escriptors més prolífics del segle XX espanyol. Azorín havia publicat en tots els gèneres, però havia destacat especialment en l’assaig (com a analista de la política contemporània espanyola) i en la novel·la (com a autor de diverses obres de caràcter costumista). En total, va escriure més de 150 llibres. Les més conegudes serien les novel·les La voluntad (1902) i Confesiones de un pequeño filósofo (1904), els llibres de viatges La ruta de Don Quijote (1905), Castilla (1912) i l’assaig Al margen de los clásicos (1915).

Azorín havia nascut el 1873 a Monòver (País Valencià), en una família benestant formada per l’advocat Isidro Martínez, natural de Iecla (Múrcia) i, en diverses legislatures de l’últim quart del segle XIX, diputat del Partit Conservador que liderava Cánovas del Castillo, i per la propietària agroramadera Lluïsa Ruiz, originària de Petrer (País Valencià). Azorín no va ser educat en valencià per la seva família, però sí que va conèixer i va aprendre la llengua del país als carrers i places del seu poble, als jocs d’infantesa de la primera etapa de la seva vida. En la seva carrera professional, no faria mai ús del valencià, però el sabia parlar perfectament, i, en les seves publicacions, hi faria referències constants i el definiria com “un hijuelo del catalán”.

Malgrat la seva ideologia conservadora (que seria especialment palesa durant el franquisme), sempre va fer gala d’una visió crítica de la política espanyola. El 1931, mentre les Corts republicanes debatien l’Estatut que havia de confirmar la restauració de l’autogovern català, Azorín va publicar “Todas las disciplinas, la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas, en suma, demuestran que Cataluña es una nación. Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida”.