Tal dia com avui de l'any 1668, fa 349 anys, els representants diplomàtics de les cancelleries de Madrid i de Lisboa signaven un acord de pau que posava punt final a un conflicte bèl·lic que havia esclatat 28 anys abans (1640-41), coincidint amb la declaració d'independència portuguesa i amb la proclamació de la República catalana. Amb el Tractat de Lisboa, que és el nom que va rebre aquell acord de pau, la Monarquia Hispànica reconeixia la independència de Portugal i li reintegrava totes les colònies a excepció de Ceuta. Feia 8 anys que havia conclòs la Guerra dels Trenta Anys, que havia certificat la fi del lideratge hispànic en el concert internacional.
El cap de la legació hispànica era Gaspar de Haro, fill de Luis de Haro y de Guzmán, cap de la representació diplomàtica hispànica en el Tractat dels Pirineus (1659), que havia significat l'amputació de Catalunya: el lliurament dels comtats del Rosselló i la Cerdanya als Borbons francesos. Ho era en virtut de la seva condició de privat -ministre plenipotenciari- del rei Felip IV; un càrrec que pràcticament havia heretat del seu oncle, Gaspar de Guzmán, el comte-duc d'Olivares, responsable d’una crisi econòmica i social de proporcions monstruoses, que va desembocar en la revolució independentista dels Segadors (1640-1652).
El poliedre que dibuixen aquests tres personatges explica algunes coses més que les pràctiques generalitzades de corrupció i simonia (compra-venda de càrrecs públics), que corcaven l'Administració hispànica. Un poliedre que es completa amb l'aparició en escena de Luisa de Guzmán, neboda d'Olivares i esposa del duc de Bragança, que és coronat rei de Portugal (1640) en la declaració d'independència. La poderosa família dels Guzmán -de l'elit oligàrquica castellana- culminava les seves ambicions obtenint el tron de Lisboa. Un projecte que a Barcelona els estava negat per la naturalesa republicana de la revolució independentista catalana. I que explica, en gran mesura, el resultat final d'aquelles dues revolucions.