Tal dia com avui de l’any 1324, fa 695 anys, les tropes catalanes comandades per l’infant Alfons d’Aragó, fill i hereu del comte-rei Jaume II, entraven a la ciutat de Càller, capital política i econòmica de Sardenya. Tot seguit, les autoritats de la República de Pisa, que havien estat els dominadors de bona part de l’illa durant les quatre dècades immediatament anteriors, signaven la capitulació que, cedia tots els drets sobre Sardenya a la corona catalano-aragonesa. Poc després (1326) s’iniciaria la conquesta militar de l’illa que, després de diverses revoltes locals promogudes per la República de Gènova, es completaria amb la conquesta i repoblació de l’Alguer (1354).

Durant el segle anterior (centúria del 1200) el domini de l’illa de Sardenya havia estat objecte de disputes entre catalans, genovesos i pisans. La situació geogràfica de l’illa, situada al centre de la Mediterrània occidental li conferia una gran importància estratègica, i els seus ports havien estat visitats, pel cap baix des de la centúria de l’any 1000, per comerciants naviliers de Barcelona, de Marsella, de Gènova i de Pisa. Finalment l’any 1295, el pontífex Bonifaci VIII havia arbitrat una solució que cercava recuperar l’equilibri de poders a la Mediterrània occidental. En el Tractat d’Agnani, l’illa de Sardenya va ser assignada als dominis de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta catalana de Sardenya (1324-1354) va tenir el suport d’un important grup de les oligarquies locals. Des de l’inici de la conquesta, la cancelleria de Barcelona va promoure un desembarcament colossal de funcionaris catalans que, en el decurs del temps, acabarien barrejant-se amb aquelles oligarquies. El català es va convertir en la llengua del poder, de l’administració i de la cultura; i en la llengua habitual als carrers i places de les ciutats de l’illa, especialment a Càller, la capital; i a l’Alguer, repoblada íntegrament amb catalans, valencians i mallorquins. En canvi les llengües autòctones (el sard, al sud i al centre) i el cors (al nord) resistiren en els entorns rurals.

L’illa de Sardenya va formar part de l’edifici polític catalano-aragonès fins que, el 1713, Felip V, el primer Borbó hispànic, la va lliurar al seu rival Carles d’Habsburg (llavors ja arxiduc independent d’Àustria) a canvi que les potencies de l’eix austriacista abandonessin el conflicte successori hispànic. Aquella cessió seria documentada als Tractats d’Utrecht i de Rastatt, com ho havien estat les de Gibraltar i de Menorca a Anglaterra. No obstant això, la llengua catalana —tot i que el seu us social retrocediria fins a desaparèixer— continuaria sent la llengua de la cultura. Les escriptures notarials, per exemple, va ser redactades en català fins el 1820, un segle més tard d’Utrecht i Rastatt.