Tal dia com avui, fa 117 anys, es va iniciar la protesta del Tancament de Caixes. Va ser la reacció dels comerciants i dels industrials de Barcelona a l'increment desmesurat d'impostos que havia fixat el govern espanyol. I en l'obligació de convertir-se en auto-recaptadors de la tributació que generaven. Els empresaris barcelonins van decidir donar-se de baixa del cens d'activitats professionals, i tancar les persianes dels negocis. La rebel·lió fiscal s'explicava per l'aplicació dels tipus impositius a Barcelona molt superiors als que s'aplicaven a Madrid. El clima de descontentament, però, tenia molts cantells.
L'any anterior l'imperi espanyol havia perdut les últimes colònies d'ultramar -Cuba, Filipines i Puerto Rico-. El patrioterisme tronat que havien exhibit els governs espanyols era durament criticat a Catalunya. La burgesia -que patia la destrucció de l'empresa colonial- no els perdonava haver prescindit de la negociació. I les classes populars -les que havien suportat les sagnants lleves forçoses- no els perdonaven el cost de vides humanes perfectament evitable. A les Espanyes, en canvi, l'oligarquia i la intel·lectualitat -les classes extractives que exercien el poder- estaven sumides en una profunda depressió post-imperial. La mateixa Generació literària del 98 ho explica.
Les polítiques erràtiques dels governs conservadors espanyols per compensar la pèrdua colonial -reducció dràstica de la despesa i increment desbocat de la tributació- van reblar el clau del malestar. L'Ajuntament de Barcelona -amb l'alcalde Robert al capdavant- va donar suport a la rebel·lió. Dies més tard, s'imposava l'atàvic autoritarisme hispànic. El de la testosterona. Els líders de la rebel·lió eren empresonats i els seus béns confiscats. La solució política a la crisi es va tancar amb un “català, paga i calla”. I amb les dimissions forçades de l'alcalde Robert, i les dels ministres espanyols Duran i Polavieja, partidaris d'una solució pactada a la rebel·lió fiscal catalana.