Tal dia com avui de l’any 1668, fa 353 anys, a Aquisgrà (ciutat lliure del Sacre Imperi Romanogermànic), els representats diplomàtics de les monarquies hispànica i francesa signaven la Pau d’Aquisgrà, que posava fi a l’anomenada Guerra de la Devolució (1667-1668). Segons les fonts documentals, aquella guerra havia estat “un passeig triomfal” de les tropes que comandava Henri de la Tour d’Auvergne, vescomte de Turena. En aquella ocasió, Madrid cediria a París nou ciutats dels Països Baixos hispànics (Charleroi, Maubeuge, Cambrai, Lilla, Tournai, Ath, Saint-Omer, Fort de la Knocque i Fumes), dotades d’una important indústria tèxtil que representava una dura competència per a les fàbriques franceses.

L’anomenada Guerra de la Devolució i la Pau d’Aquisgrà eren la segona part del conflicte hispano-francès que, nou anys abans (1659), s’havia tancat en fals amb la Pau dels Pirineus. Tant el moviment de les tropes de Turena, com les exigències dels negociadors de Colbert, posaven en relleu que l’ambició de Lluís XIV no havia quedat satisfeta. I que els plans de Versalles (annexió a França dels Països Baixos catòlics i de Catalunya) continuaven ben vius. Durant l’anomenada Guerra de la Devolució, el principal teatre de guerra es va situar sobre la frontera entre el regne de França i els Països Baixos hispànics, però també es van produir enfrontaments a la frontera sud: els francesos van penetrar per la vall del Segre, fins a les portes de la Seu d’Urgell.

Amb els acords d’Aquisgrà, la monarquia francesa avançava un pas més en el seu propòsit i refermava el lideratge europeu que havia guanyat amb la Pau dels Pirineus (1659). El tercer pas el donaria dues dècades més tard, amb la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), que culminaria amb la invasió efímera de Catalunya i el brutal setge sobre Barcelona (1697) que va causar quatre mil víctimes mortals (el 10% de la població de la ciutat). I el quart i definitiu es produiria el 1700, quan Lluís XIV —amb la col·laboració de les oligarquies castellanes— aconseguiria situar el seu net Felip de Borbó al tron de Madrid. Des de llavors, les Espanyes no tan sols deixarien de ser un competidor de França, sinó que es convertirien en un titella polític i econòmic de Versalles.