Tal dia com avui de l’any 1714, fa 306 anys, a la ciutat de Rastatt (actualment al land alemany de Baden-Wurtenberg) i en el marc de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), Claude Louis de Villars ―en nom de Lluís XIV de França― i Eugeni de Savoia ―en nom de Carles d’Habsburg, en aquell moment Carles VI d’Àustria― signaven el Tractat de Rastatt, que completava una sèrie de tractats internacionals immediatament anteriors ―bàsicament el Tractat d’Utrecht (1713)― que havien de posar fi al conflicte successori hispànic.
En aquell tractat, els negociadors francesos van transferir a l’arxiducat d’Àustria el domini dels regnes de Sicília, Sardenya i Nàpols, que havien format part de l’edifici polític catalanoaragonès des de l’Edat Mitjana. En el cas de Sicília des del 1285, en el de Sardenya des del 1355 i en el de Nàpols des del 1442. Les institucions de Catalunya i Mallorca-Eivissa, immerses en solitari en la guerra contra l’aliança borbònica francoespanyola, i les del País Valencià i d’Aragó, ocupades per les tropes borbòniques des del 1707, no van ser mai consultades.
Aquell tractat posaria en relleu la posició d’absoluta subordinació en què quedava la monarquia espanyola en relació a la monarquia francesa. En aquell tractat, que representava l’amputació d’una part important de la corona catalanoaragonesa, en definitiva de l’edifici polític hispànic, a Felip V ―el primer Borbó hispànic― i a la seva cancelleria, ni van ser consultats ni se’ls va permetre intervenir. Lluís XIV ho justificaria ―i disposaria del patrimoni que, pretesament, li corresponia al seu net― argumentant que aquella negociació era un afer exclusiu entre el regne de França i l’arxiducat d’Àustria.
Aquella separació es faria definitivament efectiva quan Felip V va ocupar Catalunya (1714), Mallorca (1715) i Eivissa (1715).