Tal dia com avui de l’any 1870, fa 149 anys, als pobles del pla de Barcelona esclatava la Revolta de les Quintes. Aquella revolta arribava precedida de la negativa dels ajuntaments dels pobles que envoltaven Barcelona (Sants, les Corts, Sarrià, Gràcia, Horta i Sant Andreu) a col·laborar amb les autoritats militars espanyoles de Barcelona en el procés de reclutament forçós. Dos anys abans (1868) havia esclatat el primer conflicte independentista a la, llavors, colònia espanyola de Cuba, coneguda com la Guerra dels Deu Anys (1868-1878). Les fortes baixes que patia l’exèrcit espanyol, en forma de malalties, en molts casos per l’escassa alimentació que rebien els soldats de lleva, o per efecte de les bales, també en moltes ocasions per la ineficiència dels oficials espanyols, havia provocat un fort moviment de contestació social.

Però el cavall de batalla d’aquell sistema de reclutament era l’exempció a la lleva (instituïda pels governs liberals de l’època) que es podia comprar pagant al voltant de 1.000 pessetes (que equivalien al salari base d’un jornaler durant un any i mig). Mentre que la immensa majoria de les famílies de classe humil no podien fer front a aquest pagament (el desequilibri entre preus i salaris impedia l’estalvi), i veien marxar els seus fills o marits a una guerra inútil, les famílies de classe privilegiada compraven l’exempció i aquella plaça amortitzada havia de ser ocupada per un soldat de lleva que, inicialment, havia quedat fora de la primera tanda de reclutament. Els pobles del pla de Barcelona, poblats, bàsicament, per un ampli segment socioeconòmic de famílies de condició obrera o jornalera i d’extracció humil, serien l’escenari on es covaria aquella revolta.

El 4 d’abril de 1870 el general Gaminde (llavors capità general de Catalunya) va ordenar que les tropes aquarterades a Barcelona es desplacessin a la vila de Gràcia, i efectuessin el reclutament amb o sense la col·laboració de l’ajuntament gracienc. La vila va ser avisada de l’arribada de les tropes amb el repic de la campana de la plaça Orient i la població s'hi va resistir. La resposta militar espanyola seria bombardejar de forma incessant la vila de Gràcia i, tot i això, trigarien cinc dies a ocupar-la. Segons algunes fonts, la persona que va brandar la campana fins al darrer moment era una anciana que, posteriorment a l’ocupació, va ser detinguda i empresonada en un penal proper a Madrid. Aquella revolta es va saldar amb el balanç de 27 víctimes mortals (la majoria defensors de Gràcia) i el saqueig indiscriminat de les cases a mans de l’exèrcit espanyol.