Tal dia com avui de l’any 1492, fa 529 anys, a Granada, Ferran II, rei de la corona catalanoaragonesa, i Isabel I, reina de la corona castellanolleonesa, signaven el Decret de l’Alhambra, que ordenava l’expulsió dels jueus de tots els territoris que formaven la monarquia hispànica. Aquella maniobra era la culminació d’un segle llarg de persecucions i assetjament contra la minoria jueva, que s’havia iniciat amb els pogroms de 1391. En el Decret de l’Alhambra es fixava, com a termini màxim, el 31 de juliol del mateix any i, únicament, quedaven eximits de l’expulsió els jueus que abans de la data límit es convertissin al cristianisme i ho poguessin acreditar documentalment o testimonialment.

La investigació historiogràfica estima que durant aquells quatre mesos (31/03/1492 – 31/07/1492) van sortir dels territoris peninsulars de la monarquia hispànica un mínim de 120.000 persones, que representarien un 3% de la població. Segons les mateixes estimacions, des dels ports andalusos de la corona castellanolleonesa van sortir unes 100.000 persones, que es van dirigir, principalment, a les ciutats costaneres del nord d’Àfrica i de la Mediterrània oriental que en aquell moment formaven part de l’Imperi otomà. Els sultans turcs no tan sols els van acollir, sinó que també van facilitar la seva concentració i arrelament en les noves destinacions. Aquest grup seria el creador de les comunitats sefardites.

En canvi, de Catalunya, només van sortir 8.000 persones. Aquesta xifra sorprèn, més quan Catalunya havia estat el país europeu amb un percentatge més elevat de població jueva: un 15% de la població que, a mitjans del segle XIV (abans dels pogroms i de les guerres civils catalanes), representarien un col·lectiu d’unes 75.000 persones. Però, precisament l’escenari de crisi produït pels pogroms i per les guerres civils va provocar un degoteig constant de conversions, que van reduir dràsticament la comunitat jueva catalana. Amb el Decret de l’Alhambra, els darrers jueus catalans es van embarcar en direcció a la península italiana i als Països Baixos: van ser acollits i van arrelar, principalment, als calls de Roma, de Liorna, de Bruges i d’Anvers.