Tal dia com avui de l’any 1939, fa 81 anys, cinc dies després de l’ocupació franquista de Barcelona (26 de gener de 1939) i en el context de les darreres setmanes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939); la delegació provincial de la Falange publicava una convocatòria ―amb caràcter obligatori― dirigida a tots els propietaris de sales de cinema de Barcelona i comarques. Se’ls convocava a la seu del que havia estat el Film Popular per fixar el catàleg únic d’exhibicions. En aquells moments, curiosament, el nom del carrer havia estat castellanitzat, però encara no havia estat alterat: la nota deia “Cortes, 641”.
No obstant això, des de l’endemà de l’ocupació, les sales de cinema de Barcelona únicament projectaven pel·lícules doctrinàries i els tètrics No-Do. La premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició de l’1 de febrer de 1939) diu: “El cine (referit a l’època republicana) fue secuestrado y las salas de proyecciones fueron convertidas en tristísimos lugares donde unas docenas de barceloneses desesperados de la vida se entregaban a los alcaloides embrutecedores de la propaganda marxista y a la tortura enloquecedora de documentales”.
“En la Cataluña española del Generalísimo (...) los cinemas de Barcelona (...) recobran su prestigio (...) Las pantallas han sido lavadas con aguas purificadoras (...) Y ya han desfilado, ante los barceloneses liberados (...) las señeras imágenes de los ejemplares españoles que supieron defender a su Patria al borde del abismo. Meritísimos films de técnica irreprochable (...) que recogen las batallas memorables de la Guerra contra el marxismo (...) films logradísimos de fuerte técnica tales como ’18 de julio’, ‘Juventudes de España’ o ‘Ciudad Universitaria’ así como los magníficos Noticiarios (No-do)”.