Tal dia com avui de l’any 1842, fa 178 anys, el general Baldomero Espartero, en aquell moment regent d’Espanya a l’espera que la princesa Isabel II complís la majoria d’edat, ordenava el bombardeig indiscriminat sobre la ciutat de Barcelona, des de la fortalesa militar de Montjuïc. Aquella massacre, que va durar des de primera hora del matí fins a mitja tarda, es va saldar amb 462 edificis (que representaven un 5% del parc immobiliari de la ciutat) parcialment o totalment destruïts, i entre 20 i 30 víctimes mortals entre la població civil.
Aquell bombardeig, comandat pel capità general de Catalunya Antonio van Halen, va ser la resposta del govern espanyol a les protestes del poble de Barcelona. La política econòmica d’Espartero, molt condicionada pels banquers de Londres que havien finançat el govern liberal durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), consistia a obrir les fronteres i reduir fins a la mínima expressió els aranzels duaners de les importacions de tèxtils anglesos. Aquesta política amenaçava greument la viabilitat de la indústria tèxtil catalana.
En aquella protesta hi van participar tant els empresaris com els treballadors i va mantenir el règim liberal espanyol en escac i mat durant setmanes. Finalment, Espartero, regent i primer ministre d’aquell govern, va optar per la via de la violència i va ordenar el llançament de mils de projectils sobre la ciutat. Poc després, pronunciaria la frase que ha quedat per a la història: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada 50 anys”.