Tal dia com avui de l'any 1645, fa 372 anys, moria a Villanueva de los Infantes (Castella) l'escriptor Francisco de Quevedo y Villegas, poeta, narrador i dramaturg, i figura senyera de la literatura barroca castellana; que va recollir i gaudir, durant la seva existència, del reconeixement i el prestigi que li van brindar la seva obra. Quevedo seria una figura molt influent en la societat castellana de la seva època. I seria, també, un inestimable col·laborador del poder; representat en aquella època pel partit cortesà del conde-duque de Olivares —ministre plenipotenciari del rei Felip IV—, que havia sotmès Catalunya fiscalment, políticament i militarment.
Quevedo va ser l'instrument del poder hispànic per crear, alimentar i divulgar un fals relat que acusava les institucions catalanes d'inacció per acabar amb el fenomen del bandolerisme; i que, també, pretenia justificar la invasió militar hispànica que havia desembocat en un paisatge de violència extrema cap a la població civil catalana. Seves són les cites, publicades en la seva obra, que han quedat per la història: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios creó”, “Son los catalanes aborto monstruoso de la política” o “En tanto que en Cataluña quedase un sólo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”.
La revolució independentista dels segadors i l'aliança política i militar entre Catalunya i França (1640), va provocar un daltabaix a la cort de Madrid que es va traduir en el descrèdit del partit d'Olivares, que en la seva caiguda (1642) arrossegaria tota la corrua d'afalagadors i de propagandistes que penjava del primer ministre. Quevedo, “vocero” de gran difusió que havia arribat a tots els sectors de la societat gràcies a l'estil planer i divulgatiu de la seva obra, seria desterrat lluny de la cort en un petit poble de Castella, i moriria passats tres anys —a l'edat de 64— malalt, desacreditat, marginat, oblidat, arruïnat i malvivint pràcticament de la caritat de la parròquia.