Tal dia com avui de l’any 1855, fa 164 anys, més de 100.000 obrers dels principals centres industrials del país, reunits sota el lema “Associació o mort” es declaraven en vaga. Aquella vaga general, que seria la primera de la història de Catalunya, va tenir una especial incidència a les ciutats de Barcelona, Gràcia, Sant Andreu, Sants, Reus, Vilanova, Manresa, Mataró; i a les valls del Llobregat, de l’Anoia, i del Ter. Totes aquestes ciutats i territoris quedarien literalment aturats. Els treballadors reivindicaven la lliure associació, la reducció de la jornada de treball i l’increment dels salaris.
Quan va esclatar la vaga, la classe obrera catalana ja estava organitzada en associacions representatives (sindicats gremials), en ateneus (que alfabetitzaven les classes populars) i en mútues obreres (que cobrien les contingències per malaltia, atur, viudetat i orfenesa). L’any anterior (1854), en ple conflicte per les selfactines, el capità general de Catalunya Manuel de la Concha havia acceptat el paper interlocutor de les societats obreres. En la negociació d’aquell conflicte el sindicat Associació de Teixidors de Barcelona adquiriria un paper fonamental que permetria reconduir les postures.
Però l’any 1855, poc abans de la convocatòria de la primera vaga general, el nou capità general de Catalunya Juan Zapatero Navas ―un militar perseguit per una tenebrosa ombra de crims durant les guerres carlines― ordenava la prohibició i clausura de totes les entitats obreres i la detenció i execució de Josep Barceló Cassadó, el líder de l’Associació de Teixidors que negociava el conflicte de les selfactines. La classe treballadora va convocar una aturada general de protesta, que l’aparell policial, judicial i governatiu espanyol contestaria amb una brutal onada de violència repressiva.