Tal dia com avui de l’any 1934, fa 85 anys, el president Lluís Companys (ERC) proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Aquella proclama obria la via de l’autodeterminació per a Catalunya, i també per a la resta de pobles d’Espanya. No obstant això, era una proposta arriscada, més quan Catalunya era l’únic territori de la República espanyola que havia assolit l’autogovern. El País Basc i Galícia no aprovarien els seus estatuts d’autonomia fins el 1936 i l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) truncaria el desenvolupament del projecte estatutari del País Valencià. La resta de territoris de la República no havien manifestat cap voluntat ferma de caminar cap a l’autogovern.

La República espanyola, governada des de les eleccions generals de novembre de 1933 per una coalició involucionista formada pel PRR de Lerroux, la CEDA de Gil-Robles i el Partido Agrario de Martínez de Velasco, va respondre amb un desplegament militar als carrers de Barcelona. Poques hores després de la proclamació del president Companys, Barcelona estava immersa en un escenari de guerra urbana que enfrontava l’exèrcit espanyol i la Guàrdia Civil amb les forces lleials a la Generalitat (Mossos d’Esquadra, part de les Guàrdies d’Assalt, i militants de partits i sindicats catalanistes, obreristes i anarquistes). A les set del matí de l’endemà, després que l’exèrcit espanyol hagués bombardejat la Generalitat i l’Ajuntament, el president Companys es rendia.

El president i els consellers de la Generalitat van ser detinguts, empresonats, jutjats i condemnats a 30 anys de reclusió pel Tribunal Suprem de la República. El president de la Sala que va dictar la sentència era Fernando Gasset Lacasaña, i el fiscal en cap era Lorenzo Gallardo González. Quan es va produir la rebel·lió militar de 1936, Gasset i Lacasaña van abandonar les seves destinacions i es van exiliar. I quan el bàndol rebel franquista va prendre avantatge en el conflicte (a partir de 1938) van retornar, es van sumar entusiàsticament als franquistes i, fins i tot, van al·legar que durant la seva absència, el seu patrimoni havia estat espoliat pels “rojos”.

L’any 1939, cinc mesos després de la conclusió de la Guerra Civil espanyola, Luis de Galinsoga, director de La Vanguardia Española imposat pel bàndol franquista que havia derrotat la República, recordava aquell esdeveniment publicant un editorial en termes molt similars als que havia utilitzat la premsa espanyola, cinc anys abans, pels Fets del Sis d’Octubre (1934): “La Generalidad de Cataluña se ha rendido, y en Barcelona està dominada la conflagración separatista y anàrquica (...) Tras la noche en vigília anhelante (...), el amanecer de la confianza. La verdad es que nuestro descanso no tiene más que una garantía: Franco”. Posteriorment Galinsoga es faria tristament cèlebre al proclamar que “Todos los catalanes son una mierda”.