Tal dia com avui de l’any 1700, fa 321 anys, a Londres, els representants diplomàtics d’Anglaterra, de França i dels Països Baixos signaven el Tractat de Partició, que implicava el lliurament dels territoris italians de la corona catalanoaragonesa a la monarquia francesa. Els representants diplomàtics austríacs, que van participar en aquella negociació, es van negar a signar, perquè l’acord final no responia a les seves expectatives inicials.

Aquell tractat es va signar en un context d’incertesa provocat pel precari estat de salut del monarca hispànic Carles II i per la seva impossibilitat d’engendrar descendència. En un primer acord, signat per les potències europees dos anys abans (1698), s’havia assolit un consens, amb el nomenament de l’infant Josep Ferran de Baviera com a successor al tron hispànic. Però la prematura i inesperada mort del bavarès (1699) havia reobert el debat.

En aquell segon acord (1700), es va decidir que Carles d’Habsburg, segon fill de l’arxiduc independent d’Àustria, i posteriorment candidat dels països de la corona catalanoaragonesa al tron hispànic durant el conflicte successori (1705-1715), seria el successor del moribund Carles II. A canvi, i en compensació, cediria a la monarquia francesa els regnes catalanoaragonesos de Nàpols i de Sicília, i els enclavaments de la Toscana i el Milanesat (incorporats a la monarquia hispànica durant el segle XVI).

Aquell tractat no es va materialitzar mai. Durant els mesos immediatament posteriors, el partit proborbònic de la cort de Madrid —liderat pel cardenal Portocarrero i promogut i finançat per Versalles— va passar a ocupar les posicions més estratègiques de la cancelleria; i, fins i tot, va falsificar el testament del moribund Carles II, atorgant el benefici de l’herència a Felip d’Anjou, el futur Felip V. Aquest fet va provocar que Lluís XIV de França abandonés el pacte subscrit.

No obstant això, la monarquia hispànica acabaria perdent els territoris catalanoaragonesos de la península italiana i, fins i tot, Sardenya. En els Tractats d’Utrecht, signats tretze anys després (abril, 1713), Felip V, el primer Borbó hispànic, lliuraria els regnes de Nàpols i de Sicília a l’arxiducat independent d’Àustria i el regne de Sardenya al ducat independent de Savoia, a canvi de la retirada d’aquestes potències del conflicte successori hispànic.