Tal dia com avui de l’any 1581, fa 438 anys, els Estats Generals (l’equivalent a l’actual Parlament) de les Disset Províncies dels Països Baixos votaven la Plankkaat van Verlatinghe (Decret d’Abandonament), que destituïa el rei hispànic Felip II com a home principal del comtat de Flandes. Felip II havia heretat aquest títol del seu pare Carles I, que en el seu moment l’havia rebut de la seva àvia paterna Maria de Borgonya. Tot seguit, poques hores després, la Generaliteit ―el govern del comtat de Flandes― publicava l’Acte van Afzwering (Acta d’Abjuració), que representaria, de facto, la declaració d’independència dels Països Baixos.
El preàmbul de la Plankkaat deia: "Tothom sap que Déu posa el príncep d'un país com a cap dels seus súbdits, per protegir-los i preservar-los contra la mala fortuna, el desordre i la violència, com un pastor preserva les seves ovelles (...) Si, ans al contrari, no fa això, i en lloc de protegir els seus súbdits, els oprimeix, els sobrecarrega de taxes, i els pren les seves antigues llibertats, privilegis i costums, i els mana i abusa com esclaus, no se l'ha de considerar com Príncep, sinó com un tirà. En aquest cas, amb dret i raó el poble pot constatar que el Príncep l'ha abandonat i decidir que ja no el reconeix com a Príncep, especialment si el Parlament del país ho ha deliberat així”.
La crisi entre les institucions neerlandeses i la monarquia hispànica venia de l’època del governador Álvarez de Toledo, conegut també com el duc d’Alba (1567-1573). Durant aquella etapa, les institucions neerlandeses havien intentat aconseguir la llibertat religiosa als Països Baixos, però la intransigència de Felip II (un monarca conegut per la seva ideologia catòlica integrista) i la sanguinària repressió desfermada per Alba (només a Anvers, els Tercios que dirigia van assassinar 10.000 civils desarmats), van acabar precipitant la Plankkaart i una llarguíssima guerra (1568-1648) que anticipava el que més endavant es produiria a Catalunya amb la Revolució dels Segadors (1640).