Tal dia com avui de l’any 1898, fa 120 anys, el Consejo de Ministros del govern espanyol, presidit pel liberal Práxedes Mateo Sagasta, nomenava els representants que haurien de negociar amb els nord-americans, a París, la fi de les hostilitats a Cuba, Puerto Rico i Filipines, i la transferència del domini d’aquelles darreres colònies hispàniques d’ultramar als Estats Units. El govern de Mateo Sagasta va nomenar a Eugenio Montero Rios cap de la delegació diplomàtica, que seria assistit per Buenaventura Abarzuza Ferrer, Wenceslao Ramirez de Villarrutia, José de Garnica Echeverria i Rafael Cerero Saenz.

Nomenen els representants per a negociar la fi de la Guerra de Cuba. Un dels darrers mapes de la Cuba colonial (1895). Font Biblioteca Nacional de España. Madrid (1)

Un dels darrers mapes de la Cuba colonial (1895). Font: Biblioteca Nacional de España

A París es van posar de relleu tant les trajectòries oposades (l’ascendent dels nord-americans contraposada a la decadent dels espanyols) com la posició secundària d'Espanya en el concert internacional. I malgrat que l'estat espanyol ja ocupava la posició de “fanalet vermell” en la classificació de les velles potències continentals, la premsa europea de l’època informa que els seus negociadors es presentarien a París com a personatges sortits del túnel del temps: unflats de supèrbia i de patrioterisme arnat. La responsabilitat del resultat desastrós d’aquelles negociacions, però, cal repartir-la entre el govern i la reina regent Maria Cristina.

El 10 de desembre es signaria el Tractat de París. Els representants espanyols, que havien plantejat la negociació convençuts que els nord-americans es conformarien amb la cessió del canal comercial i d’algunes places territorials, es van trobar en un carreró sense sortida. Montero Rios, contrariat, ordenaria suspendre les negociacions, amb un discurs hilarant que seria la riota de totes les cancelleries d’Europa. La reina Maria Cristina. no obstant, ordenaria reprendre-les sense condicions. El resultat final: Espanya cobraria una indemnització de 21 milions de dòlars per una guerra que havia costat 400 milions de dòlars i milers de vides humanes, moltes de les quals eren de soldats de lleva catalans.