Tal dia com avui de l’any 800, fa 1.221 anys, al desaparegut monestir de San Emeterio, a la població de Taranco de Mena (Castella i Lleó), es redactava el primer document que feia referència a l’articulació d’un territori que, més endavant, seria el comtat de Castella, dependent de la monarquia astur-lleonesa. Per aquest motiu es considera aquesta data com la del naixement de Castella. Segons bona part de la investigació historiogràfica, aquest territori (situat en una zona muntanyosa a cavall de les actuals comunitats de Cantàbria, Castella i Lleó, i Euskadi) va ser, inicialment, anomenat Bardulia i no seria fins passat més d’un segle que apareixerien els primers testimonis documentals de la denominació Castella.

Quan es va produir aquest fet, els comtats pirinencs de la Marca de Gòtia (el territori que, més endavant, s’anomenaria Catalunya Vella) ja feia un mínim d’un quart de segle que estaven articulats políticament i militarment. Entre el 759 i el 785 (dècades abans del document fundacional de Taranco) els exèrcits de la monarquia carolíngia havien ocupat, creat, organitzat i repoblat els comtats de Rosselló, Cerdanya, Urgell, Besalú, Girona i Empúries. I l’any 801 (coincidint amb el document primigeni de Taranco), els exèrcits carolingis de Lluís el Pietós (el fill de Carlemany) entraven a Barcelona i convertien la ciutat en capital del seu districte comtal i de la Marca de Gòtia (els territoris dels actuals Llenguadoc i Catalunya Vella).

El territori de Bardulia va ser organitzat políticament i militarment com un districte de la monarquia astur-lleonesa. Segons la investigació historiogràfica, en aquell moment, el territori ja tenia un poblament mínim d’origen basc que hauria colonitzat la comarca durant l’època fosca i de desgovern de la monarquia visigòtica (segles VI i VII). Les fonts revelen que, un cop ocupat militarment el territori per la monarquia astur-lleonesa (790-800), la cancelleria d’Oviedo va reforçar aquell poblament amb nous contingents de població basca procedents dels territoris navarresos de Biscaia; i, per tant, la llengua basca va ser l’element cultural primigeni de Castella. Va ser d’ús habitual entre les classes populars del territori fins a finals de l’edat mitjana (segles XIV i XV).