Tal dia com avui de l’any 1812, fa 209 anys, s’oficialitzava la incorporació de Catalunya al Primer Imperi Francès. Aquella mesura ja havia estat presa quatre anys abans, quan els Borbons hispànics Carles IV i Ferran VII havien formalitzat la venda de la corona espanyola a Napoleó (Baiona, Pais Basc francès, 6 de maig de 1808), però no es va oficialitzar fins que van ser reduïts i liquidats els darrers focus de rebel·lió antibonapartista al territori. No obstant això, el rei Josep I Bonaparte, que era rei d’Espanya des del 8 de juliol de 1808, no va exercir mai el seu poder sobre Catalunya, que sempre va ser governada directament des de París fins al 1814.
Catalunya va viure una primavera política i cultural que, després d’un segle de règim autoritari borbònic, la va connectar, de nou, a Europa. El català —prohibit i perseguit des de la conquesta borbònica de 1714— va recuperar la seva condició de llengua oficial (cooficial amb el francès); i Barcelona es va omplir de funcionaris de París que van importar i divulgar el pensament polític revolucionari i republicà, que tanta importància tindria en la formació del catalanisme polític i cultural del segle XIX. El primer superprefecte va ser Pierre François Augereau, un mariscal de França d’origen humil (era fill d’un criat i d’una venedora de fruita) i d’ideologia republicana.
Aquella etapa també va modificar els hàbits alimentaris dels catalans. La patata, fins llavors destinada exclusivament a alimentar els animals de tir, va passar a la taula. L’any 1806 una epidèmia de fam havia assolat França, i el ministre de Sanitat Parmentier havia promogut el consum de patata destinat a les persones (bullida, fregida, rostida, brasejada). La truita de patates entraria a la península Ibèrica a través de la Catalunya napoleònica. Com també la cervesa, llavors una beguda que havia estat popularitzada a París a finals del segle anterior per la immigració alemanya. També el consum popular de cervesa entraria a la península Ibèrica a través de la Catalunya napoleònica.