Tal dia com avui de l’any 1821, fa 200 anys, moria a la possessió insular britànica de Santa Helena (situada al mig de l’Atlàntic sud) Napoleó Bonaparte, que havia estat emperador dels francesos (1804-1814). Durant el període 1812-1814, quan Catalunya havia estat incorporada al Primer Imperi francès com una regió més, va ser també emperador dels catalans. Napoleó Bonaparte va morir als cinquanta-un anys, després de la derrota militar del seu projecte imperial als camps de batalla europeus, del derrocament del seu règim polític forçat per les potències guanyadores, i de sis anys de duríssim desterrament a l’illa de Santa Helena.
Napoleó Bonaparte havia nascut a Ajaccio (Córsega) l’any 1769, pocs mesos després que la República de Gènova transferís el domini de l’illa al regne de França. Napoleó seria el primer Bonaparte que naixeria com a súbdit de la corona francesa. Però els Bonaparte tenien un origen remot que els connectava amb Catalunya. Segons algunes investigacions, Napoleó era descendent d’Hug Bonapart, originari de Mallorca que, a principis del segle XV (durant el domini catalanoaragonès de Còrsega), havia estat un dels representants de la cancelleria de Barcelona a l’illa. Les mateixes investigacions apunten que, posteriorment, el cognom hauria evolucionat a Bonaparte.
Segons la investigació recent (Antoni Gelonch, Jesús Conte), Napoleó va incorporar Catalunya a l’imperi francès perquè el Principat era una potència industrial emergent, amb mines de ferro i fàbriques de forja que pretenia adaptar a la indústria de la guerra. Durant l’etapa d’ocupació napoleònica (1808-1812) i d’incorporació a l’imperi francès (1812-1814), va practicar una política oscil·lant de repressió-atracció. Va reprimir la dissidència al seu règim amb empresonaments, confiscacions i execucions. I va intentar atraure els catalans a la seva causa amb la restauració de l'oficialitat del català o amb la implantació dels principis revolucionaris i dels valors republicans.