Tal dia com avui de l’any 1809, fa 211 anys, a Santpedor (Bages) moria Isidre Lluçà i Casanovas, que havia personificat el fals mite del Timbaler del Bruc. Isidre Lluçà havia nascut a Santpedor el 1791, per tant en el moment en que se li va atribuir la seva falsa gesta (1808) tenia divuit anys; i en el moment de la seva mort (1809), en tenia dinou. Isidre Lluçà va morir en el decurs de la Guerra del Francès (1808-1814); però la seva defunció no s’hauria produït al camp de batalla. Tot indica que Lluçà va morir a causa d’una malaltia infecciosa que podria estar relacionada amb les precàries condicions generals del país provocades pel conflicte.
La llegenda del Timbaler del Bruc ha estat un dels falsos mites més recurrents del nacionalisme espanyol per a presentar Catalunya com realitat regional, folklòrica i subordinada a la ideologia castellana, unitària i borbònica d’Espanya. Una llegenda que va néixer poc després de la primera Batalla de Bruc, i que va ser àmpliament difosa pel mitjà ultraconservador i antibonapartista “Diario de Manresa” en la seva edició del 26/09/1808. Es va publicar que Lluçà, amb el seu timbal, havia dirigit la tropa “patriòtica” que havia derrotat “al invasor francés, solo con sus propias fuerzas, sin caballería, artillería ni jefe militar que los dirigiera”.
En canvi, la investigació historiogràfica, ha demostrat que la gesta del Timbaler no es més que una llegenda, i que la seva figura representa un fals mite. El mateix dia que es va lliurar la primera Batalla del Bruc (06/06/1808); Carles IV i Ferran VII es venien la corona espanyola a Napoleó. Si bé és cert que, les tropes “patriòtiques” que van participar en aquell combat no tenien cap informació al respecte; també ho és que els exèrcits francesos eren a Espanya en virtut d’un tractat internacional entre París i Madrid. Segons la mateixa investigació, les tropes del Timbaler estaven formades per desertors espanyols, mercenaris suïssos, i sometents catalans reclutats pel clergat.