Tal dia com avui de l’any 1258, fa 764 anys, a Corbeil (regne de França), els representants diplomàtics de les cancelleries de París i de Barcelona signaven un acord, anomenat Tractat de Corbeil, pel qual la monarquia francesa reconeixia, de iure, la independència dels comtats catalans formats durant l’etapa carolíngia (segles VIII i IX). Aquest reconeixement culminava la independència que els comtats catalans exercien des de feia, en aquell moment, més de dos segles, quan el comte Borrell II de Barcelona s’havia negat a renovar el pacte de vassallatge a la nova nissaga reial francesa dels Capets (988) i poc després l’havien seguit la resta de comtes catalans, vinculats familiarment als Bel·lònides barcelonins.

En contrapartida, la legació catalana va renunciar als drets que el Casal de Barcelona mantenia sobre el Llenguadoc i la Provença, fruit de les polítiques matrimonials dels Bel·lònides durant els segles anteriors (abans de la unió dinàstica amb Aragó), i que ja no exercien de forma efectiva. El projecte expansiu català cap al Llenguadoc i cap a la Provença, iniciat en temps del comte carolingi Guifré el Pilós (segle IX) i especialment impulsat pel comte independent Ramon Berenguer III (1082-1131), s’havia vist truncat per la reacció francesa —articulada a través de l’anomenada croada contra els càtars— (principis del segle XIII) que s’havia traduït en la catastròfica derrota catalana de Muret (1213) i en la progressiva desaparició dels dirigents occitans, aliats dels catalans.

El Tractat de Corbeil representaria el reconeixement francès que el comtat de Barcelona havia estat una entitat política independent des del 988. La monarquia francesa assumia que tot el que havia passat des de Borrell II, el primer comte independent de facto, era perfectament legítim: la progressiva reunió dels comtats catalans sota el Casal de Barcelona (segles X, XI i XII); la unió dinàstica amb Aragó (segle XII); la conquesta de Mallorca i de València (segle XIII); i, sobretot, les aliances que la cancelleria barcelonina havia signat amb diversos actors internacionals —en la majoria dels casos, oposats als interessos de París— (segles X a XIII); i en cap cas, res de tot això era objecte de debat o de reclamació.

En el moment en què es va materialitzar aquell tractat, a París regnava Lluís XI, de la dinastia Capet; i a Barcelona regnava Jaume I, el quinzè Bel·lònida.