Tal dia com avui de l’any 1717, fa 304 anys, a Viena, naixia Maria Teresa Habsburg-Brunsvic, segona filla i primogènita supervivent de Carles d’Habsburg —nomenat comte independent de Barcelona per les Corts catalanes el 1705 i candidat al tron de les Espanyes durant la Guerra de Successió hispànica— i de Maria Elisabet de Brunsvic. El 1740, a la mort de Carles d’Habsburg, Maria Teresa va heretar l’edifici polític austríac format per l’arxiducat independent d’Àustria, els regnes d’Hongria, Croàcia i Eslavònia, i les senyories dels Països Baixos catòlics i de Milà. El 1743 hi va sumar el regne de Bohèmia. Maria Teresa d’Àustria va ser la sobirana que va elevar el conglomerat austríac a la categoria de potència militar i econòmica de primer nivell europeu.

Maria Teresa va heretar un edifici polític arruïnat i descohesionat. Però la seva encertada gestió (no exempta de certa controvèrsia) va rellançar i prestigiar l’imperi austríac. Amb l’aplicació de polítiques inèdites, fins i tot de forma autoritària (imposició de tributs a la noblesa i a l’Església, vacunació massiva de la població contra la tuberculosi, mesures d’atenció especial a la infància, polítiques de tolerància a les comunitats jueva i protestant), va transportar l’edifici polític austríac a la modernitat, en claríssim contrast amb les polítiques erràtiques, repressives i retrògrades que, durant la mateixa època, implementaven els Borbons al regne d’Espanya. Durant el seu regnat (1740-1780), l’imperi austríac va viure el seu “segle d’or”.

Maria Teresa d’Àustria sempre va reconèixer la vinculació passada dels seus pares amb Catalunya i en arribar al tron (1740) —malgrat l’estat més que precari de les arques públiques— va renovar les partides pressupostàries destinades a auxiliar l’exili català de 1714. Va confirmar en la cadena de comandaments tots els oficials catalans de l’exèrcit austríac (com Pere Joan Barceló Carrasclet). També les pensions dels exfuncionaris catalans de la cancelleria vienesa (com Ramon de Vilana-Perles). I, entre altres coses, va acollir i ressituar a Viena i a Budapest els supervivents catalans de l’experiència colonial fallida de Nova Barcelona dels Balcans (1735-1740), tot i que, en aquest cas, no va poder sostenir-los econòmicament més enllà d’un espai curt de temps.