Tal dia com avui de l'any 1643, fa 374 anys, Lluís de Borbó era coronat rei de França amb el nom de Lluís XIV. Només tenia quatre anys, però la sobtada mort del seu pare –el rei Lluís XIII– i els diversos conflictes en què estava immersa la monarquia francesa; tant interns –la revolució pagesa de les Jacqueries– com externs –la revolució catalana dels Segadors– van precipitar la seva coronació. Lluís XIV no governaria de forma efectiva fins passats 20 anys, a la mort del cardenal Mazzarino, el regent plenipotenciari durant la seva minoria d'edat. A partir del fet, es va revelar com un governant autoritari i despòtic que va fer cèlebre la frase “l'État, c'est moi” (l'Estat soc jo).
Durant la regència de Mazzarino la diplomàcia francesa va signar dos tractats internacionals molt favorables als interessos de la monarquia borbònica: la Pau de Westfàlia (1648) –la derrota de l'aliança dels Habsburgs hispànics i austríacs contra els Borbons francesos– i la Pau dels Pirineus (1659) –l'annexió dels territoris nordpirinencs bascos i catalans–. Quan Lluís XIV va agafar les regnes del poder (1663) va valorar molt positivament l'annexió dels territoris septentrionals bascos: el port de Bayonne tenia un gran potencial. Però en canvi li semblava, com a Mazzarino abans de morir, que la Catalunya Nord seria una font inesgotable de revoltes.
Com sospitava Mazzarino, els comtats nord-catalans es van convertir en un focus de revolta anti-francesa permanent que va entorpir les polítiques propagandístiques de culte a la figura del roi Soleil (el rei Sol). Això li va desvetllar un profund sentiment d'odi cap als catalans que es manifestaria, especialment, en el conflicte de successió hispànic (1705-1715). L'any 1700, violant els acords del Tractat dels Pirineus, signava un edicte d'“Interdiction officielle de la langue catalane” (prohibició oficial de la llengua catalana) que ell mateix justificaria en l'edicte amb la frase “l'ús de la llengua catalana em repugna i és contrari a la dignitat de la nació francesa”.