Tal dia com avui de l’any 1417, fa 603 anys, moria a Angers (regne de França) Lluís d’Anjou (Tolosa, 1377), que, poc després de la mort sense descendència legítima de Martí I l’Humà (el darrer sobirà catalanoaragonès de la nissaga Berenguer-Aragó), s’havia postulat com a candidat a ocupar el tron de Barcelona. Lluís d’Anjou —comte independent de Provença i rei titular de Nàpols— va fonamentar els seus drets en la seva condició d’espòs de Violant d’Aragó (1384-1442), filla de Joan I (el penúltim sobirà Berenguer-Aragó) i neboda de Martí I (el darrer sobirà Berenguer-Aragó) i, per tant, la persona genèticament més propera als darrers comte-reis.
Inicialment, havia estat la mateixa Violant la que s’havia postulat per ocupar el tron, però la falta d’una tradició de reines a la corona catalanoaragonesa li hauria impedit situar-se en la línia de sortida. Després d’algunes vacil·lacions, Lluís va prendre el relleu de la seva esposa, però en aquest interval de temps, el cos social aristocràtic catalanoaragonès ja s’havia inclinat cap a la candidatura de Jaume d’Urgell. Tampoc li va valer de res que la seva nissaga —els Anjou— haguessin estat, històricament, els protectors dels pontífexs d’Avinyó. Benet XIII (el Papa Lluna) i els seus seguidors es van posicionar, pràcticament d’immediat, a favor la candidatura de Ferran de Trastàmara.
La candidatura de Lluís de Provença mai va comptar amb suports polítics importants. Va fer diverses maniobres d’aproximació cap a les poderoses classes mercantils de Barcelona i de València. Però el seu origen va pesar molt: tot el seu poder personal estava subjecte a la voluntat política de la monarquia francesa, en conflicte permanent amb la corona catalanoaragonesa pel control de la Mediterrània. Les elits mercantils catalano-valencianes mai van confiar que seria capaç de plantar cara a França. No obstant això, mig segle més tard (1466), i durant les Guerres Civils catalanes, la Generalitat —controlada per les oligarquies— nomenaria el seu fill Renat comte de Barcelona.