Tal dia com avui de l’any 1648, fa 370 anys, moria a Roma el religiós i pedagog Josep de Calassanç, que havia estat el fundador de l'orde dels Clergues Regulars Pobres de la Mare de Déu de les Escoles Pies, coneguda popularment amb el nom de “Pares Escolapis”, la primera institució d’ensenyament de la història que donaria atenció a les classes populars. Josep de Calassanç, nascut a la vila catalanoparlant de Peralta de la Sal (la Llitera) l’any 1556, era el vuitè i darrer fill d’una família de pagesos benestants que li van procurar la carrera eclesiàstica. Estudiaria Filosofia i Dret Canònic a la Universitat de Lleida, i Teologia a la Universitat de València. I amb 31 anys es convertiria en preceptor dels infants de la casa dels Colonna, una de les famílies més riques i poderoses de Roma.

Al marge de la seva activitat en els cercles privilegiats, la seva vocació de compromís social el portaria a col·laborar amb una confraria que atenia el segment més desfavorit de la població. Seria allà on idearia la creació d’una escola gratuïta oberta a tots els nens. Malgrat que, inicialment, no rebria el suport ni de les jerarquies eclesiàstiques ni de les classes privilegiades, aconseguiria la cessió de la sagristia de la parròquia de Santa Dorotea, al barri del Trastevere, i allà, l’any 1597, fundaria la primera Escola Pia. Calassanç, pioner de la pedagogia moderna, revolucionaria i democratitzaria l’ensenyament: crearia aules (ensenyament col·lectiu) i nivells (cicles d’ensenyament primari i de formació professional) que, posteriorment, es convertirien en el model universal del sistema d’ensenyament.

En l’ofensiva castellanitzadora contra l’Església catalana, especialment agressiva durant els anys previs a la Revolució dels Segadors (1640) que conduiria a la proclamació de la Primera República Catalana (1641), Josep de Calassanç es posicionaria a favor del clergat del país. En una de les diverses cartes que va enviar als jerarques eclesiàstics castellans imposats a les mitres catalanes per la cort hispànica citava textualment: “La nació catalana no té igual en el món per a qui s’hi porta bé. I tot al contrari per al qui s’hi porta malament. La nació catalana és singular en benvolença per a qui s’hi porta bé, perquè són persones pràctiques i de gran judici i prudència, com vostra reverència ho comprovarà si es comporta amb ells amb les qualitats d’un bon religiós”.