Tal dia com avui de l’any 1844, fa 177 anys, moria a Florència (llavors ducat independent de Toscana) Giuseppe Buonaparte Ramolino, que havia estat rei constitucional d’Espanya entre 1808 i 1813 amb el nom de Josep I. Giuseppe Buonaparte havia nascut a Corte (al centre de l’illa de Còrsega), l’any 1768, i era el germà gran de Napoleó, emperador de França entre 1804 i 1814 i, posteriorment, durant uns mesos de l’any 1815. Precisament la condició de germà de Napoleó l’havia conduït al tron de Madrid: l’any 1808 l’emperador de França va comprar la Corona espanyola als reis Carles IV i Ferran VII i hi va posar, en el seu lloc, Josep.
Però Josep I no va regnar mai a Catalunya. Un cop formalitzada la compra de la Corona espanyola, Napoleó va separar del regne espanyol el territori del Principat de Catalunya, i el va incorporar a l’Imperi francès. Des del 1808 ―de facto― i i des del 1812 ―de iure― i fins al 1814, Catalunya va ser un territori més del Primer Imperi francès: va ser dividida en quatre prefectures; l’administració pública va ser proveïda per funcionaris ―catalans i francesos― nomenats des de París; i Barcelona va ser convertida en la gran capital del Midi francès (era la ciutat més poblada de la meitat sud de França i la tercera del conjunt de l’Imperi).
Durant l’efímer regnat de Josep I es van impulsar importants mesures que pretenien modernitzar el regne espanyol. Entre altres coses, Josep I va ser el primer rei constitucional de la història d’Espanya: va promulgar la Carta de Baiona (1808) que s’anticipava quatre anys a la Constitució de Cadis (1812). Però, sorprenentment, és un dels personatges més maltractats per la historiografia espanyola, que sempre l’ha considerat un rei intrús. I no obstant això, Josep I, tenia ―pel cap baix― la mateixa legitimitat que la que havia tingut Felip V, el primer Borbó hispànic, coronat rei de les Espanyes l’any 1700 a la cort de Versalles amb un testament falsificat.