Tal dia com avui de l’any 1603, fa 417 anys, moria a Barcelona Joan Terés i Borrull, que en el decurs dels últims anys de la seva vida havia estat arquebisbe de Tarragona (màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya), virrei hispànic a Catalunya i conseller personal del rei hispànic Felip III. La historiografia oficial afirma que Terés, nascut a Verdú (Urgell) l’any 1538, procedia d’una família molt humil. Però, en canvi, la seva fulgurant progressió eclesiàstica i política apunta el contrari, i el situaria en un entorn familiar, social i econòmic de certa rellevància, molt relacionat amb el bandolerisme nyerro (senyorial), que hauria propulsat i apadrinat la seva carrera.
Efectivament, Terés va ser —simultàniament— arquebisbe, virrei i cap polític del partit nyerro, i és una de les figures que més i millor il·lustren l’abast del fenomen bandoler: una guerra civil soterrada que enfrontava els barons feudals arruïnats després de les revolucions remences (finals del segle XV) i les seves xarxes clientelars, amb les puixants classes mercantils sorgides de la recuperació econòmica (segle XVI). Terés o el bisbe Robuster —cap eclesiàstic de la diòcesi de Vic i cap polític del partit cadell (gremial)— posen de relleu que el fenomen bandoler català era dirigit des de les més altes instàncies del poder del país.
Terés seria una figura cultural molt rellevant de la seva època. Va combatre l’intent d’introduir el castellà a Catalunya a través dels oficis religiosos. No tan sols va avortar aquell intent —ordit per la monarquia i la Inquisició hispàniques—, sinó que, també, va ordenar l’expulsió dels religiosos que havien estat enviats a Catalunya amb aquell propòsit. També, durant les Corts de 1599, es va enfrontar amb el virrei hispànic a Catalunya —el seu predecessor Lorenzo Suárez de Figueroa y Córdoba, duc de Feria— un buscabregues que es volia construir una carrera enfrontant-se amb les institucions catalanes. Terés va aconseguir que Felip III el cessés i l’apartés de la carrera política.