Tal dia com avui de l’any 1924, fa 95 anys, l’elit de la intel·lectualitat castellana formada per més de cinquanta personalitats signaven i lliuraven al dictador Primo de Rivera un manifest titulat Homenaje a la lengua catalana, demanant que el govern espanyol reconsiderés les mesures de persecució que havia dictat contra la llengua i la cultura catalanes. Sis mesos abans, el 13 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera havia perpetrat un cop d’estat que havia posat fi a mig segle de règim constitucional i que havia intervingut i liquidat la Mancomunitat de Catalunya ―que havia fet passos molt ferms per normalitzar la llengua i la cultura catalanes― per considerar que “su obra ayudaba a deshacer la unidad de España”. Des del cop d’estat, l’ús públic del català o la presència pública de la senyera estaven prohibits i perseguits.  

Aquell manifest estava signat per personalitats de diferents ideologies com el metge, científic i pensador Gregorio Marañón; el jurista Ángel Ossorio Gallardo ―que l’any 1935 defensaria el president Companys en el judici pels Fets del Sis d’Octubre―; el polític Manuel Azaña ―que entre 1936 i 1939 seria president de la República―; el pensador i filòsof José Ortega y Gasset; el filòleg i historiador castellanista Ramón Menéndez Pidal; els polítics, juristes i fills d’expresidents espanyols Gabriel Maura ―fill del líder conservador ultracatòlic Antonio Maura― i José Maria Canalejas ―fill del líder liberal federalista José Canalejas―; els dirigents socialistes Fernando de los Ríos i Luis Araquistáin, i els escriptors i periodistes José Martínez Ruiz, conegut com Azorín, Concha Espina i Ramon Gómez de la Serna, entre molts altres.

En aquell manifest es destacava que: “El simple hecho biológico de la existencia de una lengua, obra admirable de la naturaleza, y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados”. I prosseguia, referit a la llengua catalana, que “es la expresión más íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencor (...) diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros, y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza (...) no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño”.