Tal dia com avui de l’any 1906, fa 113 anys, s’inaugurava a Montsó (Aragó) el canal de Catalunya i Aragó, una infraestructura hídrica formada pel canal principal i catorze séquies que sumava 617 quilòmetres, i que, en el decurs del temps, acabaria convertint en terra de regadiu 105.000 hectàrees de secà (64.000 a les comarques aragoneses de la Llitera, el Cinca Mitjà i el Baix Cinca i 41.000 a la comarca del Segrià, distribuïdes en setze municipis que veurien transformada per sempre la seva fesomia). Amb la construcció i posada en funcionament del canal de Catalunya i Aragó quedava garantida la irrigació de les planes occidentals del país, iniciada amb el canal d’Urgell (1862) que regaria 70.000 hectàrees de territori de les comarques del pla de Lleida.
La construcció del canal de Catalunya i Aragó era una vella reivindicació de la societat del territori. Durant l’època medieval i moderna, les planes del Segrià i de la Llitera, en anys de pluja, havien estat un dels graners de Catalunya. Però, en canvi, els episodis de sequera condemnaven aquests territoris a la ruïna econòmica. Des de la centúria del 1500, els pobles del sector occidental del Segrià i de la plana de la Llitera havien projectat crear una xarxa d’irrigació similar a la que disposaven els pagesos de Lleida o de Balaguer. Però la manca de recursos impediria la transformació del projecte. Fins i tot després de la sequera de 1750-1760, que provocaria un fort despoblament de la zona i una important emigració cap als extrems del país (planes de l’Empordà i curs baix de l’Ebre).
Mapa de la zona irrigada (1906) / Font: Revista de Obras Públicas
Finalment, després que durant tres segles llargs el projecte passés per diverses mans, seria el diputat republicà i federalista Joaquín Costa (Montsó, 1846 – Graus, 1911) ―conegut popularment com el “lleó de Graus”― qui aconseguiria involucrar-hi l’estat espanyol. S’abandonarien els projectes històrics de construcció d’un canal de navegació, per cenyir-lo estrictament a les funcions d’irrigació. Costa, que preconitzava superar l’estadi tradicional “d’africanització” d’Espanya, insistiria a impulsar la producció agrària com un mitjà de modernització social i econòmica: proposava transformar la massa jornalera en petites explotacions familiars propietàries i proposava, també, dotar els municipis de capacitat per a gestionar i crear nous recursos agropecuaris.