Tal dia com avui de l'any 1977, fa 40 anys, Adolfo Suárez jurava el càrrec de president del Govern d'Espanya. Vint dies abans –el 15 de juny– s'havien celebrat les primeres eleccions lliures des de 1936 que, en el conjunt de l'Estat espanyol, havien donat el triomf a la UCD que liderava Adolfo Suárez. En aquells comicis la formació centrista va obtenir més de sis milions de vots (el 35%); seguida del PSOE de Felipe González que va reunir més de cinc milions de suports (el 30%). A una distància considerable quedarien el PCE de Santiago Carrillo amb un milió set-cents mil vots (el 9%) i l'Alianza Popular de Manuel Fraga amb un milió i mig de suports (el 8%).

Els 166 diputats de la UCD –sobre un total de 350 congressistes– resultaven insuficients per governar amb comoditat. A partir dels resultats electorals es farien necessàries aliances parlamentàries puntuals que haurien de permetre governar al partit de Suárez. I en aquell context van aparèixer –després de 40 anys de dictadura i de clandestinitat– els partits nacionalistes anomenats perifèrics. Després de quatre dècades de prohibició i de persecució, el basquisme i el catalanisme passaven a tenir un paper actiu en la política espanyola. Els suports parlamentaris que van prestar estarien condicionats a la plena recuperació dels respectius estatuts d'autonomia

Aquells primers passos del primer govern democràtic i les aliances parlamentàries que va teixir expliquen en gran mesura la gran diferència de contingut entre aquells dos primers estatuts. Al marge del fenomen de la violència que podia condicionar la negociació; el PNB tenia una posició dominant en el panorama polític basc. Una posició reforçada pel fet que, a Euskadi, ningú posava en dubte la necessitat de recuperar el sistema foral. A Catalunya, en canvi, l'autonomisme polític estava molt fragmentat, i Convergència encara no havia assumit el paper dominant que exerciria posteriorment, durant les dècades dels vuitanta i dels noranta  del segle passat.

A tot això cal afegir que el Partit Socialista de Catalunya-PSOE –que havia estat la força més votada en aquells comicis a Catalunya– ràpidament es desmarcaria del bloc polític que reivindicava un concert econòmic. El PSC-PSOE cediria a les pressions dels seus quadres dirigents de Madrid que en cap cas eren partidaris d'un autogovern més enllà de la qüestió administrativa. Els socialistes catalans, especialment Eduardo Martín Toval molt proper a Alfonso Guerra, van dinamitar tota possibilitat de consens en la qüestió fiscal i es van lliurar –en cos i ànima– a l'empresa política espanyola, renunciant al projecte d'un autogovern en plenitud.