Tal dia com avui de l’any 1939, fa 81 anys, en el context de l’ocupació franquista de Catalunya i de les darreres setmanes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el govern conservador del primer ministre britànic Arthur Neville Chamberlain va proposar a la Societat de Nacions (precedent de l’actual ONU) la creació d’un territori lliure entre Girona (al sud) i els Pirineus (al nord). Aquell territori lliure seria administrat conjuntament per diverses potències internacionals; i acolliria els més de 500.000 refugiats republicans que es dirigien cap a l’exili francès.

Aquella proposta va ser ben acollida pel govern socialista del primer ministre francès Léon Blum, que l’alleujaria de la difícil posició diplomàtica que havia provocat ―a principis de gener― en tancar la frontera durant dues setmanes. Aquell projecte, però, estava condicionat a l’aturada de l’avanç franquista, que havia de facilitar l’entrada de les organitzacions d’ajut humanitari. La resposta del bàndol franquista ―i la dels seus aliats― no es va fer esperar. El cos de l’exèrcit marroquí del general Juan Yagüe Blanco va iniciar una ràpida ocupació de territori entre Barcelona i els Pirineus.

El 4 de febrer les tropes franquistes ocupaven Girona. Els governs de Catalunya i d’Euskadi, que havien arribat al Mas Perxers (Alt Empordà) el 24 de gener, esperarien debades; i, finalment, acabarien passant a França el 5 de febrer. I el 6 de febrer l’exèrcit franquista ocupava la Jonquera i Portbou; i tancava definitivament la frontera hispanofrancesa. Durant aquells dies, les aviacions nazi alemanya i feixista italiana van bombardejar i metrallar sistemàticament les columnes de refugiats que es dirigien a l’exili, i van causar una brutal carnisseria.

La proposta britànica no va arribar a ser mai debatuda a la Societat de Nacions. I una refugiada republicana procedent de Madrid, que formava part d’una d’aquestes columnes en direcció a l’exili, després del bombardeig de l’aviació italiana sobre Figueres (3 de febrer de 1939) declararia que: “Todos quedaron enterrados, yo también quedé algo enterrada, pero gracias a unos militares (republicans) pude salir de los escombros con una niña en brazos que sólo contaba un año de edad y que estaba muerta a causa de aquel bombardeo”.