Tal dia com avui de l’any 1905, fa 115 anys, moria a l’antiga vila de Sarrià Francesc Mora i Borrell, que entre 1878 i 1896 havia estat bisbe de Monterrey-Los Angeles (la diòcesi més antiga i la més poblada de l’estat de Califòrnia). Mora (Gurb, Osona, 1827 – Barcelona, 1905) havia succeït en el càrrec a un altre bisbe català: Tadeu Amat i Brusi (Barcelona, 1811 – Los Angeles, 1878). I aquest darrer havia estat el successor del segon bisbe de Califòrnia (amb seu a Monterrey) Josep Sadoc Alemany i Conill (Vic, 1814 – València, 1888), quan el 1853 va ser nomenat arquebisbe de San Francisco de Califòrnia.
Així doncs, es dona la circumstància que entre 1853 i 1888, les dues principals diòcesis de Califòrnia estarien dirigides, ininterrompudament, per bisbes catalans. Aquella tradició tenia el seu origen en l’evangelització del territori, promoguda pels religiosos mallorquins Antoni Llinàs i Massanet (1635-1697), Miquel Josep Serra i Ferrer (1713-1784) i Francesc Palou i Amengual (1723-1789) i el català Pere Font (circa 1730-1781) que havien acompanyat Gaspar de Portolà i el Cos de Voluntaris Catalans en la primera exploració de Califòrnia.
Aquests evangelitzadors s’inspiraven en la labor de Ramon Pané, el primer missioner a Amèrica (1492); de Joan Saloni, el missioner de les planúries sud-americanes (segle XVI); o de Pere Claver, el gran defensor dels esclaus (segle XVII), que, a diferència del que feien els clergues castellans, aprenien les llengües autòctones amb el propòsit que el seu missatge no entrés en col·lisió ni provoqués la destrucció de les cultures autòctones. Els bisbes catalans de Califòrnia van exercir amb encert el seu govern en una etapa convulsa: l’arribada massiva de colons angloparlants i l’annexió del territori als Estats Units.