Tal dia com avui de l’any 1486, fa 533 anys, a Guadalupe (Extremadura-Corona de Castella i Lleó), el comte-rei Ferran II, anomenat el Catòlic, signava la sentència arbitral que posava fi als mals usos instituïts sobre els pagesos de la Catalunya Vella. Aquella sentència venia precedida d’un llarg conflicte que, en dues fases (1462-1472 i 1481-1485), havia enfrontat els pagesos de remença (sotmesos a unes condicions socials, jurídiques i econòmiques que fregaven l’esclavitud) amb els barons feudals (que tenien la propietat de la terra). Amb la promulgació de la sentència arbitral, Catalunya es convertia en un dels primers països d’Europa a liquidar el règim econòmic feudal, i a accedir a un model socioeconòmic precapitalista. 

Amb la sentència arbitral, els remences pràcticament assolien la totalitat de les seves reivindicacions. Amb el pagament de 60 sous, els pagesos redimien el dret a maltractar que els barons feudals havien instituït a les Corts de Cervera (1202) i una sèrie de mals usos menors. Tot i que la sentència arbitral no va revertir el títol de la terra a favor dels qui la treballaven (la reivindicació de la facció més radical del partit Remença), sí que és cert que els pagesos van assolir unes condicions molt millorades (arrendament a preus raonables) que, en el decurs de les dues/tres generacions següents, precipitarien un accés i repartiment de la propietat de l’aparell agrari. Sorgiria (en paraules de l’historiador Pierre Vilar) una nombrosa “classe mitjana” i un important excedent de producció.

L’historiador Antoni Rovira i Virgili diria: “La redempció dels remences és un dels fets més transcendentals de la història de Catalunya, un dels que més han influït en la seva prosperitat posterior. Catalunya va ser l'únic país de la península que tingué una classe rural amb arrelament a la gleva, una pagesia rica, lliure i culta”. Catalunya, que després de les Guerres Remences havia caigut a mínims demogràfics i econòmics, seria l’únic país d’Europa que, en el decurs del segle següent, duplicaria població i quadruplicaria la producció. Una tendència alcista que no s’aturaria fins que Felip IV i Olivares van provocar la crisi social, política i econòmica de 1627-1632 que culminaria amb la revolució dels Segadors (1640) i la proclamació de la I República catalana (1641).