Tal dia com avui de l’any 1707, fa 314 anys, en el context de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715) i a darrera hora del vespre, les tropes borbòniques francocastellanes comandades pels ducs d’Orleans i de Berwick, i formades per 30.000 efectius, vencien la resistència de l’exèrcit austriacista que defensava Lleida i penetraven a l’interior de la trama urbana de la ciutat. Aquella invasió es va produir després de 33 dies de setge i d’un intens bombardeig sobre la ciutat que hauria provocat l’ensorrament i destrucció de dotzenes d’edificis i la mort de centenars de civils. Les muralles de Lleida estaven defensades per una força de 2.500 efectius, formada per un combinat regular anglo-neerlandès i per la Coronela (les milícies civils de la Paeria).

Durant la jornada de l'endemà (13 d’octubre de 1707), les tropes borbòniques es van lliurar a un brutal saqueig i incendi, totalment indiscriminat, de la ciutat, tant d’edificis públics com privats, i tant d’edificis civils com religiosos. Una part de la població s’havia refugiat al convent del Roser i, a mig matí, els borbònics van accedir amb violència a l’interior d’aquell edifici religiós, i van assassinar més de 700 veïns de totes les edats. Segons la investigació historiogràfica, se’ls va acorralar a punta de baioneta, i van ser obligats a presenciar com els soldats borbònics passaven pel ganivet els seus pares, fills, germans i veïns. Segons la mateixa investigació, no va quedar cap supervivent d’aquella massacre. Els veïns que no havien volgut abandonar les seves cases també van ser brutalment assassinats.

Quan es va produir aquella massacre, Lleida ―amb 12.000 habitants― era el segon nucli econòmic i demogràfic del Principat. I aquella massacre obeïa a una clara estratègia de crear un brutal clima de terror que contribuís a desmobilitzar la resistència catalana. Després de la massacre i de la posterior rendició del Castell del Rei (l’última fortalesa que va resistir aquell atac, 11 de novembre de 1707), la ciutat va quedar totalment despoblada. Passats deu anys d’aquella tragèdia (1717), el primer cens després de la guerra va comptabilitzar una població de, tan sols, 2.700 habitants; i en aquell paisatge de destrucció i despoblament, les autoritats borbòniques van plantejar la possibilitat de traslladar la capitalitat del territori a Montsó i traspassar la plana de Lleida a Aragó.

Fins passats seixanta anys (1768) no es recuperarien els nivells econòmics i demogràfics anteriors a la massacre borbònica.