Tal dia com avui de l’any 1810, fa 210 anys, les tropes napoleòniques comandades pel general Louis Gabriel Suchet —després d’un setge de trenta dies— assaltaven la muralla de Lleida i entraven a la ciutat. Durant les hores immediatament posteriors es va produir una batalla urbana al carrer Major, que va enfrontar, per una banda, l’exèrcit espanyol i, per l’altra, l’exèrcit francès i uns 2.000 veïns de la ciutat que, des del primer moment, s’havien manifestat partidaris d’obrir les portes de la muralla i estalviar a la ciutat aquell sacrifici inútil. Segons algunes fonts, van ser aquests veïns els que van forçar la retirada de l’exèrcit espanyol (format per 7.000 efectius) al castell de la Suda, a la part més alta de la ciutat.

Suchet, que coneixia l’experiència de Saint-Cyr a Girona (8.000 baixes) en l’empresa de conquesta de la ciutat, volia llançar un missatge d’advertència a les autoritats civils de Catalunya que no plantessin cara als militars espanyols. I va ordenar el bombardeig indiscriminat de les posicions espanyoles als baluards de muralla que havien quedat envoltats; i el saqueig de totes les cases, obradors i hostals situats al barri de la Magdalena (on s’havia produït la bretxa que havia facilitat l’accés de les tropes napoleòniques a l’interior de la ciutat). Els veïns d’aquell barri, aterrits per la brutalitat de la soldadesca francesa, van abandonar les seves cases i negocis i, seguint l’exèrcit espanyol, es van refugiar al castell.

L’endemà, el 14 de maig, el cap militar espanyol de la plaça, el comandant Jaime García Conde es va rendir. Els veïns que havien estat contraris a la resistència (principalment les classes mercantils i menestrals de la ciutat, anomenats “josefins”), s’hi van entrevistar i el van convèncer que mantenir-se al castell només podia conduir a la destrucció de la ciutat i a la mort de milers de veïns. García Conde va ser conduït a França com a presoner de guerra i s’hi va estar fins al 1814. Segons la Reial Acadèmia Espanyola de la Història, el 1814 el general espanyol O’Donell el va sotmetre a un consell de guerra, i el va acusar de prioritzar la vida dels civils a l’honor dels militars. Aquest consell de guerra s’instruiria durant anys, i es dictaria sentència absolutòria quan ja era mort (1820).

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat