Tal dia com avui de l’any 1842, fa 177 anys, el general —regent d’Espanya per la minoria d’edat de la reina Isabel II— ordenava bombardejar Barcelona. Aquell bombardeig, que es saldaria amb la mort d’unes trenta persones i l’ensorrament total o parcial de més de cinc-cents edificis, era la resposta de la regència d’Espanya a les protestes dels fabricants i dels obrers de la indústria catalana del tèxtil contra les mesures lliurecanvistes que havia dictat el govern liberal espanyol. En aquell moment, a Catalunya, hi havia més de 100.000 obrers, la majoria al sector del tèxtil, concentrats en les grans places industrials del país: Barcelona i Reus.
A la conclusió de la I Guerra Carlina (1833-1840) es va filtrar que la reina-mare Maria Cristina de Borbó (vídua de Ferran VII, mare d’Isabel II, i en aquell moment regent d’Espanya) estava implicada en una trama il·legal de tràfic d’esclaus. La dimissió i exili de Maria Cristina, a causa del monumental escàndol, portaria a Espartero —un dels generals més destacats del bàndol liberal— a substituir Maria Cristina de Borbó. Tot seguit renegociaria i ampliaria els crèdits concedits per la banca anglesa a l’estat espanyol. En aquell paquet negociador el govern espanyol i els banquers anglesos convindrien, també, l’entrada de tèxtils anglesos als mercats peninsulars sense el pagament d’aranzels.
Aquella mesura perjudicava notablement el tèxtil català, que —amb la progressiva desaparició de l’imperi colonial hispànic— havia de pagar la matèria primera més cara que els fabricants anglesos i, per tant, estava en desavantatge, fins i tot, en els seus propis mercats tradicionals. Aquella situació representava una veritable amenaça per a la indústria catalana que, en aquells moments, s’estava recuperant dels estralls de les guerres napoleòniques i carlines. Espartero no va voler dialogar; i quan les protestes van assolir el punt culminant, va ordenar bombardejar Barcelona. Espartero és l’autor de la cita: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada cinquanta anys”.