Tal dia com avui de l’any 1975, fa 45 anys, a Madrid se signaven els Acords Tripartits entre els governs d’Espanya, per una banda, i del Marroc i de Mauritània, per l’altra, que atorgaven carta d’oficialitat a la cessió del llavors anomenat territori del Sàhara espanyol. En aquells acords s’estipulava que aquell territori colonial espanyol es dividia en dues parts: la meitat nord es transferia a l’administració marroquina i la meitat sud a la mauritana. Poc després, el govern marroquí impulsaria la Marxa Verda (una ocupació del Sàhara amb una massa de 300.000 civils) i transformaria el concepte “administració” pel de “sobirania”.
Aquells acords, que contenien una declaració pública i uns annexos secrets, eren totalment contraris a la resolució 1514 del Comitè de Descolonització de Nacions Unides. Quan es van filtrar part d’aquests acords, es va descobrir que el govern de Madrid havia pactat amb els de Rabat i de Nouakchott unes importants compensacions en matèria de pesca i d’explotació de fosfats —a favor d’interessos privats— que, molt probablement, no hauria obtingut mai en el cas que haguessin seguit els protocols de descolonització de Nacions Unides i s’hagués constituït un estat independent al Sàhara. I tot i això, Marroc no va complir mai els acords.
El Sàhara havia estat ocupat per Espanya a principis del segle XX, durant l’etapa colonitzadora europea del continent africà. Durant dècades, l’administració espanyola es va limitar a mantenir el control militar sobre la franja costanera i a establir-hi quarters militars i centres de reclusió. El penal de Villa Cisneros va ser utilitzat per tots els règims espanyols i va ser un dels més funestos de la història penitenciària espanyola del segle XX: allà hi van ser reclosos els carlins que havien participat en el cop d’estat fallit contra la II República (1932) i els anarquistes canaris capturats per l’exèrcit franquista a l’inici de la Guerra Civil (1936) i que protagonitzarien una sonada fuga (1937).