Tal dia com avui de l’any 1946, fa 72 anys, l’explosió d’un petard al paranimf de la Universitat de Barcelona desfermava un operatiu policial de repressió que el règim franquista desplegaria durant setmanes contra tots els professors i els estudiants sospitosos de simpatitzar amb el catalanisme polític i cultural clandestins. Aquella onada de detencions, interrogatoris, pallisses i tortures, coneguda com la “repressió del petard”, estaria conduïda per Bartolomé Barba Hernández, governador civil de Barcelona, amic personal del dictador Franco i amb un ampli historial repressiu (fets de Casas Viejas (1933), on va ordenar a la Guàrdia Civil “tiros a la barriga” contra els manifestants) i un ampli historial conspiratiu durant la Segona República espanyola.
La “repressió del petard” explica, també, el paisatge de terror que imperava en la Universitat de Barcelona durant la postguerra. La Guerra Civil (1936-1939) i la posterior repressió franquista es va traduir en la pèrdua d’una bona part del professorat. Les vacants produïdes pel conflicte —morts, exiliats, empresonats i depurats— van ser proveïdes amb elements “afectos al régimen” que, en moltes ocasions, no tenien ni la categoria ni la qualitat per a exercir la docència universitària. Una part d’aquell professorat de nova incorporació van actuar com a col·laboradors de l’aparell repressor, i concretament de la temuda Brigada Político-Social, radicada a la comissaria de Via Laietana i dirigida per Eduardo Quintela Bóveda, Pedro Polo Borreguero i Antonio Juan Creix.
Exposició del llibre alemany, façana de la Universitat de Barcelona (1941) / Font: Ajuntament de Barcelona
La “repressió del petard” es va saldar amb dotzenes de detencions, interrogatoris, pallisses i tortures. Però el rector de la universitat, Enrique Luño Peña, no tan sols no va protestar sinó que va col·laborar en aquell operatiu repressiu. Luño Peña, professor de la UB des del 1931, es convertiria en un clar exemple d’aquells docents que feien carrera a l’ombra de la repressió. Amb el triomf militar del franquisme l’havien imposat com a comissari a la Caixa d’Estalvis i de Pensions i acabaria exercint com a director general. L’any 1945 l’havien nomenat rector de la Universitat de Barcelona. I l’any 1951 seria nomenat procurador de les corts franquistes, i a la vegada seria condecorat per les autoritats del règim dictatorial amb la “Orden de Alfonso X el Sabio”.