Tal dia com avui de l’any 1640, fa 380 anys, i en el context de la diada del Corpus de Sang -que marcaria l’inici de la Revolució dels Segadors (1640-1652)- moria assassinat en estranyes circumstàncies Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma i virrei hispànic a Catalunya. Segons el Dietari de la Generalitat, el cos sense vida del virrei va aparèixer abandonat i amb evidents signes de violència sobre la sorra de la platja de Montjuïc (a l’actual Zona Franca) el vespre del 7 de juny, unes sis hores més tard que hagués abandonat precipitadament la ciutat.

Segons el mateix Dietari, l’endemà 8 de juny, el president Pau Claris va ordenar una investigació, i hi van declarar els consellers que l’havien ajudat a escapar. Segons aquella declaració, els consellers el van conduir des del Palau del Virrei fins a les Drassanes, i des d’allà -i a través de les teulades- van saltar la muralla de Santa Madrona (a l’actual Paral·lel) fins a la platja de Montjuïc, on l’havia de recollir una barqueta de la Galera Reial, i evacuar-lo a Castella. Els consellers van declarar que el van custodiar fins que la Galera Reial, ancorada davant la platja, va botar la barqueta.

A partir d’aquell moment, l’assassinat de Queralt es convertiria en un misteri. Segons la declaració dels consellers, li van oferir protegir-lo fins que la barqueta arribés a la platja, però el virrei ho va desestimar, i els va comminar a retornar a la ciutat i mirar d’apaivagar la revolta. Els consellers van declarar, també, que tot seguit van retornar a la ciutat i el virrei va quedar sol a la platja mentre s’apropava la barqueta de la Galera Reial. El que va passar en l’interval de temps entre que els consellers perden de vista el virrei i la barqueta arriba a la platja continua sent, actualment, un misteri.

La historiografia romàntica catalana (del segle XIX) sempre va afirmar que el virrei hauria estat assassinat per uns segadors revoltats que el van apressar a la platja i el van abocar per un penya-segat. Però la investigació moderna rebela que la monarquia hispànica -que ja havia maniobrat per a convertir la crisi catalana en un casus belli- acabaria declarant formalment la guerra a Catalunya l’1 de setembre de 1640; i que la cinquena causa (d’un decàleg que van anomenar “Las cargas que su magestad  -Felip IV- haze a Cataluña”) per justificar el conflicte, seria “Haver dado muerte al virrey”.