Tal dia com avui de l’any 1933, fa 87 anys, el Parlament de Catalunya (amb majoria d’Esquerra Republicana de Catalunya) votava a favor de la creació de l’Institut contra l’Atur Forçós (ICAF); depenent, directament, del Departament de Presidència de la Generalitat. L’ICAF es convertia en el primer organisme públic de la història de la península Ibèrica destinat exclusivament i integralment a prestacions, formació i ocupació dels treballadors i treballadores en situació d’atur. Aquella iniciativa partia directament del president Macià i del conseller de Treball Francesc Xavier Casals i Vidal (Badalona, 1880 – Barcelona, 1957) a qui havia confiat aquesta cartera per la seva llarga experiència en el món sindical.
Casals, durant els primers anys del segle, havia estat director del setmanari Gent Nova, editat a Badalona i que depenia de la Unió Catalanista (la formació política que postulava la unió dels tots els partits i sindicats catalanistes). I entre 1920 i 1922 havia estat president del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) que, fins a l’ocupació franquista de Catalunya (1939) va ser una de les organitzacions sindicals més potents i influents del país. Coincidint amb la seva presidència al CADCI, havia estat membre d’un comitè intersindical creat durant l’etapa del pistolerisme (1918-1923), que tenia el propòsit d’actuar com a mitjancer en el conflicte i acabar amb la violència armada.
L’ICAF era un projecte molt ambiciós que, a curt termini, tenia l’objectiu de pal·liar els efectes de la gran crisi de 1929; i a mig termini formar els treballadors i treballadores en funció a la demanda que impulsava la nova indústria sorgida de la Segona Revolució Industrial. Va ser el promotor de la Casa Bloc (1934), al barri barceloní de Sant Andreu, destinat a cobrir la demanda d’habitatge de les classes treballadores. Les seves funcions quedarien molt limitades a partir de l’esclat de la Guerra Civil (juliol de 1936) a causa del protagonisme desmesurat que adquiririen els anomenats sindicats revolucionaris. Desapareixeria el 1939, coincidint amb el desnonament de les famílies treballadores de la Casa Bloc i la seva reocupació per membres de la policia franquista.