Tal dia com avui de l’any 1810, fa 210 anys, durant el regnat de Napoleó Bonaparte a França i de Josep I Bonaparte a Espanya, la cancelleria de París decretava la incorporació d’Aran al Primer Imperi francès. D’aquesta forma, la nova frontera entre els dominis de Napoleó i de Josep I quedava fixada a la cresta dels Pirineus; seguint la línia geodèsica que separa les conques de la Noguera Pallaresa i de la Garona a l’est (port de la Bonaigua); i de la Noguera Ribagorçana i de la Garona al sud (Hospital de Vielha). Després d’aquella modificació de límits, Aran seria integrada al Departament de l’Alta Garona, amb capital a Tolosa de Llenguadoc.
El criteri que van argumentar les autoritats franceses va ser que el territori d’Aran pertanyia a la cara nord dels Pirineus i a les conques hidrogràfiques atlàntiques; i per tant, econòmicament estava més vinculada als territoris del sud de França. En canvi, de la llengua comuna -l’occità- no en va fer cap esment. Aquella mesura representaria el primer i l’únic cop que Aran, que estava vinculada políticament al Principat des del 1313, era separada de Catalunya. Fins i tot, Aran era el darrer i únic territori on encara, després d’un segle de l’ocupació borbònica, eren vigents les Constitucions de Catalunya, com a text supletori de la Querimònia (la carta magna aranesa).
Aquesta situació es perllongaria fins el 1812, que la cancelleria de París va decretar la incorporació del Principat de Catalunya al Primer Imperi francès. No obstant això, l’economia aranesa no se'n veuria especialment afectada. Durant aquells dos anys, els grans ramats aranesos de bestiar van continuar utilitzant les vies pecuàries tradicionals (les pastures d’hivern de les planes d’Urgell i de Lleida). En canvi, políticament, va representar un cop important: l’administració francesa va liquidar l’autogovern i el fur propi. Quan Ferran VII va retornar al tron espanyol (1814), el va recuperar mínimament, per a liquidar-lo definitivament el 1827.