Tal dia com avui de l’any 1876, fa 144 anys, moria a Caldas de Besaya (Cantàbria) l’arquitecte urbanista Ildefons Cerdà i Sunyer, autor del Pla d’Eixample de Barcelona (1860). Tot i que l’Ajuntament de Barcelona havia confiat en el projecte de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias (Barcelona, 1816 – 1889); el govern central espanyol imposaria el dibuix de Cerdà: argumentaria que la distribució de l’espai en carrers paral·lels i perpendiculars facilitava les tasques de moviments de tropes militars i de repressió de la població civil en cas de rebel·lió.
No obstant això, el projecte Cerdà era molt respectuós amb l’ús de l’espai: havia previst l’edificació del 50% de les illes urbanístiques que formarien l’eixample, i la resta es destinaria a parcs i instal·lacions de lleure. La forta pressió que els propietaris dels llavors terrenys rústics de l’eixample van exercir sobre el govern municipal i l’incompliment sistemàtic a l’hora de construir sobre els espais que Cerdà havia previst destinar a ús ciutadà, acabarien provocant una brutal especulació que es traduiria en l’ocupació de quasi la totalitat del terreny.
En el món de la política —durant el regnat d’Amadeu de Savoia i l’etapa de la I República espanyola (1870-1873)— havia estat un membre destacat del Partit Republicà Federalista, i president de la Diputació de Barcelona. Durant el seu mandat; va donar suport a la proclamació de l’Estat Català —liderat per Baldomer Lostau— de caràcter federalista i republicà (1873). Va ser cessat amb la restauració borbònica. Al morir, la premsa va proclamar que “El señor Cerdà era liberal y tenia talento, dos circunstancias que en España perjudican y suelen crear muchos enemigos”.